Vam començar a Tàrrega, on jo hi tenia una reunió. Mentrestant ma mare visitava unes amigues de la infantesa amb [...]]]> Divendres passat els pares i jo vam passar el dia voltant per la Segarra, l’Urgell i la Noguera, en un tour mig improvisat que va resultar sensacional. En total van sortir uns 200km en cotxe.

Vam començar a Tàrrega, on jo hi tenia una reunió. Mentrestant ma mare visitava unes amigues de la infantesa amb qui es va posar al dia. Fins al migdia vam estar passejant pel centre històric badant davant de cases pairals i palaus, com aquest dels marquesos de Floresta que s’assembla molt a la Paeria de Lleida:

Vam dinar a Guissona (festival!). El paisatge de la Segarra és típicament groc i marró, però durant unes setmanes l’any (aquests dies que estem ara) es mostra d’una verdor intensa.

Després de dinar vam apropar-nos a Montfalcó Murallat, un poblet del qual havíem sentit a parlar però no hi havíem estat mai. Espectacular, és com un parc temàtic del romànic, és una vila del s.XI formada per 15 cases compactes al voltant d’una plaça que juntes fan una fortalesa. S’hi pot copsar la vida medieval en racons com el forn de pa comunal, en llibres com els Pilars de la Terra en parlen. Podeu trobar moltes imatges de la vila a google.

Des de Montfalcó Murallat es veia el cimbori de Sant Ramon i ens hi vam apropar. Aquest santuari sempre m’ha cridat l’atenció i es veu imponent des de l’Eix Transversal. Vam veure l’església per dins i després vam intentar donar la volta al claustre per fora, a veure si hi podíem entrar d’alguna manera. Vam trucar a una porta i ens hi van deixar passar, però no només vam veure el claustre.

Vam passar a una sala on s’hi exposaven enormes llibres de pergamí, i a la següent sala les parets estaven plenes d’exvots. Però no eren exvots tètrics com els que havia vist fins llavors (cames i braços de plàstic, que també en tenen però són en una altra sala que no vam veure) sinó que eren petites pintures descrivint les escenes per les quals donaven gràcies. Gràcies per la curació d’una malaltia, gràcies per la curació d’una ferida de guerra, fins i tot les més antigues donaven gràcies pel salvament d’animals, que eren d’extrema importància en temps medievals.

Googlejant per trobar fotos de Sant Ramon he trobat aquest petit reportatge.

Fa uns anys els Castellers de Lleida hi vam anar a actuar, i si no recordo malament, vam dinar al claustre.

Després vam agafar el camí per anar a Montgai on hi tenia una altra reunió. Però ens vam desviar per anar al pilar d’Almenara, entre Agramunt i Tornabous. El pilar d’Almenara és una torre de guaita cilíndrica d’uns 15m d’alçada que es veu des de molts quilòmetres de distància. S’hi van instal·lar escales exteriors i interiors que permeten l’accés fins dalt i una vista única.

A Montgai vam descansar, sense rumb pels carrers i fent un gelat al bar del casal mentre esperava la segona reunió del dia. Possiblement, si ho haguéssim volgut planificar, no hauria sortit tan bé el dia.

Aquest és un resum del recorregut que vam fer

Primer vam fer ruta per la [...]]]> El passat cap de setmana, abans de la transcendental actuació a Vilafranca vaig poder gaudir de dos dies de vacances al Priorat. Vacances de debò, de les que tens temps per dedicar-te. Descansar quan vols, estar amb la família quan vols i també estar sol amb la natura.

Primer vam fer ruta per la Ribera d’Ebre i vam visitar el castell templer de Miravet, que ha sobreviscut a infinitat de guerres davant d’un meandre de l’Ebre. Val la pena pujar-hi per gaudir de la vista. No hi ha càmera capaç de plasmar les sensacions. Al pati d’armes de la fortificació, les explicacions del fantàstic guia em portaven a les pàgines dels Pilars de la Terra.

Tornant de Miravet cap a la Vilella Alta, el GPS em va portar sense avisar-me directe al riu: la ruta creuava l’Ebre pel pas de barca, un antic sistema que permet passar vehicles i persones utilitzant simplement uns cables on està lligada la barca, i la força del riu. El barquer orienta la barca de manera que es desplaça lateralment fins a l’altra banda sense necessitat d’energia externa.

En aquesta foto podeu apreciar que el nom de les dos barques que formen la plataforma correspon als dos contemporanis que van inventar i construir els primers submarins: Narcís Monturiol i Isaac Peral. Per saber-ne més, dos cartes al País: clic, clic.

Un cop a la Vilella, faig l’esforç de mentalitzar-me i decideixo llevar-me aviat diumenge per sortir a córrer. Finalment van caure 15 quilometrets de suaus ondulacions per les muntanyes properes, amb 428m de desnivell positiu.

Descarrega el track (GPX)

Vaig sortir a les 8 del matí aprofitant que amb el canvi d’hora semblava una hora més tard. Primer vaig seguir el camí que puja fins a l’ermita de la Consolació, on s’hi fa un aplec a l’agost, molt popular a la comarca. L’ermita queda molt aprop de Gratallops, però no hi vaig arribar quan vaig veure que havia d’anar-hi per carretera.

Vaig girar cua tornant cap a la Vilella Alta fins trobar el camí que va a Torroja seguint el GR-174. La pluja fina m’acompanya, però el silenci és enorme. Al cap d’una bona estona arribo fins a l’imponent pont de Torroja i faig mitja volta fins a la Vilella.

Mentrestant jo trencava pedres pels voltants, els meus germans estaven collint rovellons. Van quedar amb un amic del poble, que els havia d’ensenyar un bosc on n’hi havia molts. Van quedar a les 10 del matí, però com que l’amic no estava segur de si canviaríem l’hora (i no tenia els nostres telèfons) va decidir venir a l’hora vella. Per si de cas i per ser puntual, va venir mitja hora abans. Total: va trucar a la porta a dos quarts de nou de l’hora nova, quan feia molt poc que jo havia marxat a córrer, i la resta estava dormint.

Malgrat l’anècdota, els rovellons que ens vam menjar per dinar van ser… bé, què us he de dir. Imagineu.

La Vilella fa olor de timó i de romaní. Ja no se sent el pas de les ferradures dels matxos, però sí les campanes de l’església, que sonen 24h cada mitja hora. Si no arribes cansat a l’hora de dormir, pots passar molt mala nit. Jo, dissabte només vaig sentir la una, i diumenge, les dotze.

Jo crec que molts de nosaltres [...]]]> Doncs ja està, ja hem fet el primer intent de castell de 9. Ja hem fet pujar tot el folre, ja hem cridat “sisens amunt”. L’intent ha quedat certament lluny, amb sisens col·locats, però es tracta sens dubte d’un gran pas endavant que ens farà créixer com a colla.

Jo crec que molts de nosaltres érem conscients que el castell de 9 encara no estava prou madur, però calia portar-lo a plaça. Ahir vam aprendre moltes coses d’aquest castell, molts detalls que s’han de polir, i en traurem conclusions durant setmanes. Ja sento remugar als talibans: “Eh, aprenents, que a plaça no s’hi va a assajar!” Precisament, ahir vam fer una feina que no es pot fer a l’assaig. És semblant als primers intents desmuntats de 2d8f que vam fer per Sant Miquel del 2007. Vam trigar un any a descarregar-la, però sens dubte aquells intents van ser crucials de cara al treball de la torre. I al 2008 en vam descarregar 4.

Foto d'Aureli Teixidor

Sí, a tots ens hagués agradat arribar més lluny que sisens. Alguns fins i tot veien possible fer-li l’aleta, i no anaven tan desencaminats veient la capacitat de lluita de la colla demostrada a l’hora de descarregar el 3 de 8 a continuació. Però al castell de 9 no va ser així: un folre feble i un parell de rengles estirades van deixar molt poc marge de lluita i va acabar saltant a la primera rebrincada.

Foto de Carol Martín publicada a lamalla.cat

Cal fer una valoració molt positiva de l’actuació d’ahir: 4 de 8 (el 12è de la temporada) que ens va caure l’any anterior a Vilafranca, 3 de 8 defensant l’indefensable, guanyant-nos el reconeixement de la plaça, i torre de 7. Vilafranca és una plaça on hi hem tingut molt mala sort en el passat. Descarregar-hi una clàssica de vuit és la millor actuació que hi hem fet mai. Amb el 3 de 8 superem el rècord de 19 castells de 8 descarregats en un any. Tot i ser una temporada irregular, els números són els millors de la nostra història (gràcies sobretot a una primera meitat excepcional amb dos tripletes de 8).

Que una colla de Lleida intenti un castell de 9 és sens dubte una notícia important pel món casteller. Per nosaltres era una dimensió desconeguda. Ahir, finalment, li vam veure les dents a la fera, la propera vegada no li posarem tan fàcil.

En la meua experiència professional, [...]]]> Vaja, una entrada sobre informàtica, ja m’havia oblidat que aquest no és un bloc monotemàtic. Des de l’última entrada que vaig escriure sobre màquines ha passat molt de temps i les anècdotes acumulades són massa com per transcriure-les, per això he pensat fer-ne una petita abstracció en forma de llista.

En la meua experiència professional, que no és molt dilatada però que engloba unes quantes empreses en diferents ciutats i països, hi he trobat punts en comú. Un d’ells és l’ordre de prioritat que es dóna a una tasca. A continuació teniu un resum de tasques ordenades per la seua prioritat:

1. Accions pel manteniment i el correcte funcionament dels sistemes i la xarxa.
2. Resolució de problemes que apareguin sobre la marxa i que requereixin atenció immediata (virus, etc.).
3. Reunions i temes que tenen dia i hora.
4. Projectes de llarga durada.
5. Accions que no són la meua feina però que el personal no sap fer.
6. Resolució de problemes amb telèfons i faxos.
7. Resolució de problemes amb les impressores.
8. Qualsevol capritxo del jefe.

Per si no ho heu endevinat, aqueta llista està ordenada a l’inrevés! Ara ja la podeu tornar a llegir, començant per baix.

Accepto que en qualsevol feina, no només relacionada amb la informàtica, el que diu el jefe va a missa. I qui no ho accepti, ho porta clar. Si estàs enmig d’un projecte que ja porta molt retràs i el jefe et demana que l’ajudis a baixar una foto del seu mòbil, doncs som-hi.

El que ja em costa més de tolerar és el tema impressores. Quan algú no pot imprimir un document, les alarmes que s’encenen són totalment desmesurades. De sobte, no hi ha res més important en la feina d’aquella persona que imprimir aquell paper. I les impressores fallen molt. Però molt. De fet, jo també crec que les impressores les fa el dimoni.

Aquí va una sèrie de consells per a que tu, usuari cutre, intentis resoldre els teus problemes amb la impressora abans d’avisar a l’informàtic:

• Comprova el cable. Sempre és el cable.
• La impressora està engegada? Té tinta? Té paper?
• Si no et funciona una impressora, prova d’enviar el document a una altra impressora. Els resultats acostumen a ser màgics.
• Si no t’imprimeix un document, prova-ho una altra vegada. Però per molt que ho intentis 53 vegades, és probable que la vegada 54 no funcioni. No insisteixis tant, de vegades la cua d’impressió s’acumula i aquest és el problema.
• Sempre és el cable. Comprova el cable. El de corrent i el de dades.

No es mereixen!

Des de llavors no he corregut [...]]]> Qualsevol dia és bo per tornar a escriure en aquest bloc. La darrera entrada va ser just abans de la marató de Barcelona. Penjaria una crònica però seria la còpia de la que vaig penjar al fòrum de Km0 Ponent. Aquí teniu les fotos que en va fer l’Aureli.

Des de llavors no he corregut gaire, un o dos cops per setmana, a molt estirar. Avui dilluns comença la preparació pel proper repte, la Marató de Florència. Miraré d’anar penjant els entrenaments.

Castells? En resum som la repera, descarregant 2 vegades la torre de vuit amb folre abans de les vacances d’estiu. Ara sant tornem-hi amb la segona meitat de la temporada, la part forta, que serà una traca non-stop des d’ahir fins a mitjans de novembre. Cal agafar aire i llençar-s’hi de cap. Alguna actuació important a destacar? …totes. Però potser a Sant Miquel (Lleida), el Concurs (Tarragona) i Tots Sants (Vilafranca) fem alguna cosa extra. Deixeu parets.

Què més? Bé, segurament el més important des de l’última entrada és que visc(a) la Bordeta

Vaig córrer la marató de Donostia el 29 de novembre de 2009 i el pla d’entrenament per Barcelona començava l’endemà. Evidentment, vaig descansar uns dies que es van prolongar per unes molèsties a la planta dels peus. Intento compensar aquests dies amb gimnàs. A partir del 16 de desembre normalitzo els entrenaments, seguint el [...]]]> Desembre

Vaig córrer la marató de Donostia el 29 de novembre de 2009 i el pla d’entrenament per Barcelona començava l’endemà. Evidentment, vaig descansar uns dies que es van prolongar per unes molèsties a la planta dels peus. Intento compensar aquests dies amb gimnàs. A partir del 16 de desembre normalitzo els entrenaments, seguint el pla Roger Roca, tot i que les vacances de nadal ho interrompen uns dies. Em compro dos parells de keds Saucony: Triumph 7 i Ride 2 (amb aquestes correré la marató demà, perquè tenen més suspensió, les triumph les utilitzo per les distàncies curtes, 10km). Corro la Sant Silvestre de Lleida. En resum, acabo el mes de desembre amb la sensació que he fet poca feina i que em costa seguir el ritme dels companys.

Gener

Segueixo amb el pla Roger Roca a tot drap, amb l’objectiu de recuperar el temps perdut. Les sensacions no són bones i em trobo esgotat. Faig la mitja de Terrassa xino xano, sense lluitar. La primera setmana i la tercera faig el meu rècord de quilòmetres setmanals: 74km i 75km en 5 sessions. Aquest pla d’entrenament té setmanes amb 6 sessions però ho trobo excessiu. Finalment, l’última setmana de gener decideixo canviar-me al pla d’entrenament de la web de la marató, per dos motius: 1) les setmanes només tenen 4 sessions, i 2) m’adapto millor als companys del grup d’entrenament diürn. Corro la Cursa de l’Oli a Borges. M’esforço, però el perfil de la cursa no em deixa fer cap marca destacable.

Febrer

Entrenar 4 dies setmanals enlloc de 5 té un efecte positiu gairebé instantani. Tinc més temps per recuperar el cos i això em fa augmentar el rendiment. El 7 de febrer fem la tirada de 30km, i la supero amb bones sensacions. Fins llavors, les tirades llargues havien sigut una tortura. Amb el grup d’entrenament pateixo molt en les rodades a ritmes inferiors a 5′/km, però al final els resultats afloren i faig MP a la mitja de Barcelona i al deumil de Balaguer. La penúltima setmana me la prenc molt light i em salto les darreres sèries llargues. A més un virus em fa quedar-me al llit dos dies. Finalment, la darrera setmana sembla que tot està a lloc. Ahir vaig fer l’última rodada en solitari per poder pensar en el que he fet, i en el que faré demà.

Demà serà un gran dia.

En total

• 43 sessions
• 550 quilòmetres
• 50 hores

Competicions

• 31/12/09 Sant Silvestre de Lleida 49’43″
• 17/01/10 Mitja marató de Terrassa 1h52’26″
• 31/01/10 Cursa de l’Oli a Borges (10.360m) 50’53″
• 14/02/10 Mitja marató de Barcelona 1h44’15″ MP
• 21/02/10 Cursa popular 10k de Balaguer 46’37″ MP

Tinc el dorsal 5998! Transport i allotjament, tot en regla.

La xifra d’inscrits és de rècord: 12.180 i segueix creixent cada dia a la web, suposo que es van comptabilitzant inscripcions presencials disperses i canvis d’última hora. Enorme és també la [...]]]> Tot a punt, i allò que no estigui a punt, ja no hi estarà!

Tinc el dorsal 5998! Transport i allotjament, tot en regla.

La xifra d’inscrits és de rècord: 12.180 i segueix creixent cada dia a la web, suposo que es van comptabilitzant inscripcions presencials disperses i canvis d’última hora. Enorme és també la quantitat de punts d’animació, 40, gairebé el doble que l’any passat. El temps diu (depenent de la web on ho miris) que el cel estarà serè durant el matí i que plourà a Barcelona a partir del migdia. Quatre gotes no ens aturaran.

Aquesta marató, la tercera que faré, l’he preparat tenint constantment la mateixa idea al cap: no vull patir el que vaig patir a Donostia el novembre passat. Què puc fer per prevenir les rampes? Això és el que he anat recopilant, consells de companys i coses que he trobat a Internet.

• Evidentment, entrenar bé, amb constància i esforç. Estirar bé, abans i després.
• Hidratar-se bé, prendre sals minerals cada entrenament i els últims dies.
• Menjar plàtans (magnesi).
• No caminar molt el dia abans (vam fer molts kms a peu a Donostia).
• Dormir bé, etc.

L’objectiu, apart de no patir, és el mateix que hi havia a priori per Donostia: 3h45′, tot i que és un temps aproximat. Veurem quina barqueta aconseguim muntar diumenge al matí.

Comença la festa!

Descarrega el track (GPX)

La mitja de Balaguer la vaig fer fa dos [...]]]> A dos dies de la marató de Barcelona encara no he pogut parlar d’aquesta fantàstica cursa. Una setmana després de fer MP en mitja marató vaig aprofitar el bon punt de forma per fer marca personal també en 10.000m a Balaguer. (46’37″)

Descarrega el track (GPX)

La mitja de Balaguer la vaig fer fa dos anys, en una cursa que vaig gaudir molt acompanyat de l’Adolfo i l’Homedferro. Entenc que hi pot haver gent que trobi el circuit avorrit (carretera fins a Sant Llorenç de Montgai i tornar) però personalment a mi m’agrada molt, amb vistes constants al Montsec. Enguany, després de fer la mitja de Barcelona, decideixo inscriure’m a la cursa de 10.000m, perquè la marató ja és molt aprop.

Sortim junts un bonic grupet de Km0′s: Homedferro, Sime, Mach3, Jordi i jo, i anem tirant cap a Gerb a un còmode ritme constant just per sota de 5′/km. Aquest ritme és degut a que els companys estan fent la mitja marató, i no es volen cremar a pocs dies de Barcelona. A mi, ja em va bé.

A Gerb ens acomiadem i fem mitja volta el Mach3 i jo, i ràpidament elevem el ritme fins a 4’28″/km. Quan anem pel quilòmetre 8 faig un petit càlcul i veig que apretant una mica puc arribar en 47′. Ens ajudem l’un a l’altre per tal de mantenir el ritme, i superem les dos pujades més importants sense gaire esforç. En arribar a Balaguer, que fa baixada, em distancio una mica. Entro al camp de futbol, on hi donem mitja volta abans de creuar l’arc d’arribada, amb un temps que per mi és de ciència ficció. Just després entra el Mach3. La meua marca anterior: Templers 2008 (49’30″). No he estat gaire afortunat amb els deumils darrerament.

Sens dubte, la clau d’aquesta cursa ha sigut fer-la progressivament. Els cinc primers quilòmetres a 5′/km m’han permès anar molt ràpid durant la segona meitat. Si hagués anat ràpid des del principi, segur que no hagués fet aquest temps.

Vaig gaudir molt de la post-cursa: sessió de massatge, dutxa, comentar la jugada amb els companys, i sobretot, el magnífic dinar anual Km0 Ponent, que es va acabar sortejant un fabulós pernil que se’l va endur… el menda lerenda!

A dos setmanes de la marató, les millors sensacions possibles.

Classificacions

Mil gràcies per les fotos de l’Aureli. Vegeu-ne més aquí.