Hola a tothom

ja han passat tres dies de la meua segona marató:

Barcelona 2009 3h55’14″ Donostia 2009 3h56’38″

Els temps de les dos maratons han sigut força similars, però aquí s’acaben [...]]]> Aquesta entrada és un copiar-pegar de la crònica que vaig penjar dimecres passat al fòrum de Km0.cat, amb alguna foto del gran Aureli i el track de la cursa.

Hola a tothom

ja han passat tres dies de la meua segona marató:

Barcelona 2009 3h55’14″
Donostia 2009 3h56’38″

Els temps de les dos maratons han sigut força similars, però aquí s’acaben les semblances. Al meu debut a Barcelona tot va anar rodat, potser massa i tot, en canvi a Donostia el patiment va ser enorme. Vaig tenir la primera rampa al km 32, al bessó esquerre, i des de llavors fins al final el problema es va estendre i empitjorar, i prou content vaig estar de poder arribar a l’estadi d’Anoeta pràcticament arrossegant-me. Així és com va anar el tema.

Dissabte

Em recull l’Alexvica, company d’aventures, i tira milles cap a terres basques. Durant el trajecte, la principal preocupació és quin temps farà demà, perquè anunciaven un canvi de temps amb vent i pluja.

A la capital guipuscoana ens allotgem en un pis d’uns amics de l’Àlex, situat a uns 200m de la sortida. L’hospitalitat de la Concha i del seu fill van ser el punt més brillant del cap de setmana, la sorpresa més agradable. Eternament agraït!

Dinem a casa Tiburcio, 19 a taula entre petits i grans, parlem dels nostres objectius i de si plourà o no. Després ens apropem a Anoeta a recollir el dorsal, i al vespre fem uns pintxos amb el Quim i l’Imma, uns moments de qualitat.

Diumenge

A les 6 del matí sento la pluja des del llit i m’agafen tots els mals. Intento seguir dormint.

Sona el despertador a les 7 i ja no plou. Esmorzem tal com diu el manual: torrades amb pernil dolç, codonyat, fruits secs, cafè, barreta i plàtan. És moment de decidir la roba, crec que l’encerto. Sortim a un quart de nou passat.

Trotem la poca distància que hi ha fins a la zona de sortida, estirem a Anoeta i ens dirigim cap a la sortida. Allí ens trobem al Josep Antoni Font i a lo Quique (felicitats a tots dos per una marató esplèndida!!). A mesura que s’apropa l’hora ens adonem que el paravent que portem, necessari fins llavors, ens molestarà de seguida. Sona el tret de sortida i comencem a caminar, quan albiro a l’Imma a la vorera, o ara o mai! Ens apropem i li donem els paravents, mil gràcies per carregar-los durant quatre hores!

La cursa

El primer quilòmetre es fa molt lent i mirem de recuperar-lo, però de seguida me n’adono que el GPS no ha agafat bona cobertura i portem una diferència de 150m ja al km 3 o 4, és una diferència enorme que ja no recuperarà (en realitat augmentarà!) i m’he de fiar només del temps.

Descarrega el track (GPX)

Si feu zoom al mapa de la cursa veureu que en molts punts la senyal surt del recorregut, cosa que mostra la mala cobertura que hi havia.

A cada km he de calcular el temps previst per km, el problema és que quan corro perdo la capacitat de fer operacions matemàtiques per senzilles que siguin. En fi. Però més o menys calculem que anem molt bé, cenyits a l’objectiu de 3h45′, amb un ritme sostingut de 5’20″/km.

En realitat jo tinc males sensacions des del bon principi. No em fa mal res en especial però em trobo massa cansat massa d’hora. Assumeixo que aquesta cursa se’m farà llarga. Cap al 16 parem a pixar i perdem un minut. Passem la mitja marató en 1h54’20″, això vol dir que excepte el minut que hem parat, hem portat un ritme de 5’22″/km. L’Àlex va molt còmode a aquest ritme i em farà de llebre fins al km 28, on em quedo enrere.

Al 29 camino una estona vora la platja, i intento recompondre’m. Torno a córrer, i sense la (diguem-ne) obligació de seguir el ritme de 5’20″ que marcava l’Àlex, em trobo més còmode i respiro una mica millor. Recupero un ritme bonic, potser 5’30″, que ja és molt tenint en compte que al 28 estava rebentat, i me n’adono que acabaré la marató. Remunto unes quantes posicions, però aquesta situació no durarà gaire.

Cap al km 32 em sorprèn una rampa al bessó esquerre que em fa afluixar, a partir d’ara els 10km que resten seran un suplici, i el ritme baixa fins a superar els 6′. Després d’un bessó ve l’altre, i també els dos quàdriceps, ara ja no es tracta de mantenir un ritme o un altre, sinó d’intentar córrer sense contraure els músculs afectats, i cada cop són més.

La cursa gira 180º per últim cop i ara els últims quilòmetres són en direcció a l’arribada, això vol dir que estic molt lluny però també vol dir que cada metre que faci m’aproparà al final. Al final de la cursa i del patiment!

Cap al 38 veig en la distància una samarreta coneguda, és l’Àlex que està més a prop del que em pensava. Si mai he fet un esforç heroic va ser aquest: malgrat les rampes em vaig proposar atrapar-lo, no sé pas d’on vaig treure les forces però cada cop estava més a prop. Aquest km, que va representar l’esforç de la meua vida, el vaig fer al “vertiginós” ritme de 5’30″.

L’alegria de retrobar-me amb l’Àlex de seguida s’esvaeix quan entenc que ell també està patint rampes, òbviament és per això que l’he pogut atrapar. Els últims 3km anem alternant les punxades, com si unes fletxes invisibles se’ns clavessin a les cames sense avisar. Un crit i parar, ranquejar fins que el dolor es fa menys insuportable, i a seguir endavant fins la següent. L’última volta per fora de l’estadi és especialment dolorosa. Amb prou feines reconec els crits d’ànim del Julià, la Carme i la Flora.

Finalment entrem a l’estadi, només entrar he de parar a estirar. Hem d’acabar sigui com sigui, és igual el dolor. Última recta, última rampa, amb la cama estirada faig els últims metres com puc, la cara de dolor deu ser un poema… entrem junts, ja està.

Respirem una mica, ens abracem.

Em donen la medalla, me la penjo al coll i em surt tot. Mentre l’Àlex es treu el xip m’assec en una escala i ploro. Una mà anònima em dóna un copet a l’esquena.

Després

(Diuen que totes les coses importants d’aquesta vida tenen un abans, un durant i un després)

Com podem travessem l’interior de l’estadi menjant fruita i bevent. Fa fred i ens emboliquem amb aquells papers tèrmics metal·litzats. Seiem una estona fora, en unes escales molles, i bevem. Decidim anar cap al pis… però no tenim els paravents, i la clau està en una butxaca! Avancem penosament, embolicats amb el paper brillant, aquesta distància tan curta fins al pis que se’ns va fer infinita. Pel camí un senyor gran ens pregunta per què anem disfressats amb aquest paper metàl·lic. Quan se n’adona que venim de la marató ens sorprèn dient que ell l’ha fet quatre vegades, durant les primeres edicions! I és que ja són 32…

Arribem a l’edifici però no hi podem entrar, no ens obre ningú. Abans que ens arribi la desesperació, veiem arribar la Concha, el nostre àngel de la guarda, que ens obre la porta del carrer, del pis, i del cel. Seguidament ens dutxem i reviscolem. Quedem amb el Quim i l’Imma al carrer, que ens han guardat els paravents i la clau, i aprofitem per intercanviar impressions. El Quim també ho ha passat força malament, espero que ben aviat solucioni el problema amb el peu.

Amb tota la calma del món, dinem amb la Concha unes faves i un bacallà al pil-pil celestials, que ens acaben de retornar la vida. Gaudim d’una sobretaula deliciosa i ens acomiadem passades les 5. El futbol serà el protagonista del viatge de tornada.

Reflexions finals

Quan parles amb algú que ja porta unes quantes maratons a les cames i li dius que tot ha anat bé, que estàs cansadíssim, però que has gaudit durant 42km (aquest va ser el meu cas a Barcelona) segurament et felicitarà. En canvi, quan els expliques que has lluitat més enllà del dolor, i sense saber com, has trobat les forces per arribar fins al final, la reacció és diferent. Et miren als ulls i fan que sí amb el cap, com dient “jo ja sé de què em parles, jo també he passat per aquí”.

Després de la cursa vaig tenir una sensació de fracàs, ja que la cosa no va anar tal com m’esperava. En canvi, tres dies després ho veig en certa manera com una victòria, ja que he aconseguit acabar sense rendir-me malgrat el dolor. Avui valoro més què representa acabar una marató que després de Barcelona, i també em sento més proper als companys i companyes més veterans.

Tinc dos medalles, però quan les miro em provoquen sentiments diferents. La de Barcelona representa el record d’una festa atlètica, la de Donostia és com la cicatriu d’una ferida de guerra, d’una batalla guanyada contra el pitjor enemic: els propis límits.

Moltes gràcies pels missatges i les paraules de suport, les he necessitat totes i cadascuna d’elles. Ha sigut un luxe compartir els entrenaments amb el Sime, el Muntanyenc, l’Alexvica, el Pitit i l’Homedferro entre altres.

Un agraiment especial a l’Alexvica, aquesta marató hagués sigut totalment diferent sense ell. Enhorabona company, perquè en menys de 4 hores has passat de la il·lusió del principiant a superar-te a tu mateix. Has entrat al món de la marató per la porta gran!

Evidentment, enhorabona als companys que, fruit del seu esforç i constància, les coses han sortit segons lo previst! Redman, Buff, Lo Quique, Josep Antoni, Juanjo, JMolins, heu deixat ben amunt el nom de Km0 Ponent!!

I res, ara toca descansar. Pair-ho i anar pensant en la propera. Gràcies per llegir-ho.

- Dorsal, OK!

- Refredat: Ahir vaig sortir a rodar 45 minuts i per primer cop en molts dies em vaig trobar molt bé! Sembla que [...]]]> Avui a la web de la marató han penjat el llistat d’inscrits, amb els dorsals assignats, jo tinc el 1854, de gairebé 3000 inscrits. Poc a poc anem completant les coses pendents…

- Dorsal, OK!

- Refredat: Ahir vaig sortir a rodar 45 minuts i per primer cop en molts dies em vaig trobar molt bé! Sembla que aquest tema queda solucionat definitivament.

- Transport i allotjament, OK!

- Dinar Km0 de dissabte: ja està reservat, al mateix lloc que l’any passat!

- Pluja: Doncs sembla que sí, que plourà, i que farà vent moderat, I QUÈ??? Però aquí a què hem vingut? A córrer o a fer uns pinxos? (per favor, no contesteu…)

Aquesta tarda, l’última rodadeta, ja només falta fer la bossa…

Dissabte vaig sortir 40 minutets amb el Samuel, per acabar de decidir [...]]]> Falten menys de 5 dies per la marató de Donostia, tot just la segona que faré, i encara queda un tema important per resoldre: acabar de matar un refredat. És el que tenia més por que passés, però he de creure que diumenge estaré bé.

Dissabte vaig sortir 40 minutets amb el Samuel, per acabar de decidir que no podia córrer diumenge a Ivars, una llàstima perquè va ser una gran cursa i em feia especial il·lusió córrer. Ahir dilluns, amb un cartell de luxe format per Ícaro, Amata, Homedferro, Sime, Pitit i Caragol, amb prou feines vaig poder arrossegar-me 45 minuts, patint molt fred als pulmons i irritació al respirar. No, la cosa no pinta bé, però espero estar millor diumenge. L’Alexvica també està patint la seua batalla particular amb un refredat.

Segons les previsions, hi ha molta probabilitat de pluja. Una mica de pluja segons com és millor que fred o vent, però massa pluja evidentment també seria un problema. És el handicap d’aquesta marató, el temps pot fer molt mal. L’any passat va fer bastant vent, i pluja a estones.

Per la resta, en principi ho tenim tot controlat (viatge, allotjament…) seguirem informant.

La segona sèrie, sense pensar-ho gaire, la vam fer quasi tota en [...]]]> Ahir vam completar les sessions d’entrenament més dures dins la planificació de Donostia 2009. En Sime, el JMolins i jo vam fer 2 sèries de 6000m que vam fer còmodament, la primera a 5’19″/km (el ritme desitjat a la marató) i la segona a 5’01″/km.

La segona sèrie, sense pensar-ho gaire, la vam fer quasi tota en baixada, i per tant l’esforç va ser més baix del que esperàvem. Això sí, quan vam arribar al riu encara faltaven 2 quilòmetres en pla, i llavors vam fer un bonic progressiu que ens va apropar (sense arribar-hi) als 4′/km. Al final, reunió improvisada al mirador Km0 amb companys de luxe: Sime, By Keds, Caragol i Hache, una gran estona per compartir les experiències que van tenir a la marató de Bilbao i a la mitja de Salou.

Sensacions immillorables, per tant, en aquest darrer entrenament de qualitat. Ara queden rodatges suaus i alguna tiradeta de com a molt 20km. També hi haurà temps de gaudir a la I Volta a l’Estany d’Ivars i potser a Vilanova de la Barca. La sensació que els deures estan fets és el màxim que puc demanar ara mateix. Em vaig repetint que optimisme sí, però prudència també, i que una marató és molt més que una distància respectable. I que, com si fos un examen, ens ho juguem tot en un dia i pot passar de tot. A Donostia hi pot fer mal temps, això forma part del joc. Però no toleraré un refredat o una lesió d’última hora.

Queden poc més de dos setmanes, i fan baixada.

Divendres, l’Homedferro, el Redman, el Pitit el Sime [...]]]> Aquests dies es van acabant els entrenaments més exigents, les dos últimes setmanes abans de la marató són per descansar i fer rodatges suaus. L’entrenament ha sigut molt bo però també hi ha hagut dies en què he punxat. Per sort, he tingut l’oportunitat de compensar els dies dolents.

Divendres, l’Homedferro, el Redman, el Pitit el Sime i jo vam fer quatre sèries de 2000m que van anar molt i molt bé, els ritmes resultants van ser aquests:

1. 4’39″/km
2. 4’33″/km
3. 4’31″/km
4. 4’48″/km

La tercera sèrie va ser molt bona però em va deixar sense forces per la quarta. Tot i això, va sortir per sota de 4’50″/km, que per estar esgotat està prou bé. I més si ho comparo amb la mateixa sessió de sèries que vaig fer el 7 d’octubre:

1. 4′47″/km
2. 4′47″/km
3. 4′55″/km
4. —

Un mes enrere ni tan sols vaig poder fer la quarta sèrie, i prou content vaig estar de fer la tercera per sota de 5′/km. A més, divendres passat la sèrie més lenta la vaig fer al mateix ritme que les més ràpides de fa un mes.

Dissabte passat tocava tirada de 22 quilòmetres, però la vam desconvocar perquè feia massa vent (des d’aquí felicito als valents que igualment van córrer a les curses de Balaguer, Salou i el Pont de Suert malgrat el temps!!)

Doncs bé, dissabte no vam sortir però vam intentar fer aquests 22km dilluns. No va fer el vent de dissabte però déu n’hi do, i a més feia molt de fred. Finalment, amb 19km em vaig donar per satisfet, per cansament hagués pogut fer els 3 quilometrets que faltaven perfectament, però el fred ja feia estona que emprenyava, i fins al 30 de novembre no em puc permetre cap refredat. Per tant, acceptem pulpo, una cosa menys.

Demà dimecres queda l’últim entrenament exigent, el 2×6000 que ja hauria d’haver fet fa dos setmanes. Si va bé, ja només quedaran rodatges suaus i hauré donat l’entrenament per complert. Un últim esforç, i a partir d’ara tot fa baixada…

L’Alexvica ja havia fet una tirada de 30km diumenge passat, i a un ritme [...]]]> Dissabte ens vam ajuntar cinc valents per menjar-nos la bonica distància de 30 quilòmetres: Homedferro, Alexvica, Sime, Stomix i jo mateix. Ens va sortir a un ritme més aviat lent, 5’40″/km, però ens ho vam passar prou bé les 3h5′ que va durar.

L’Alexvica ja havia fet una tirada de 30km diumenge passat, i a un ritme una mica més ràpid.
Per l’Homedferro, era la distància més llarga que corria des de la marató d’Empúries, el mes de maig.
El Sime, de moment no prepara res però va completar la distància amb alegria!
L’Stomix no va tenir cap problema per fer-los.
I jo, era el primer cop que feia un entrenament d’aquesta distància, sense comptar la marató de Barcelona.

Així va quedar el recorregut:

Descarrega el track (GPX)

La tirada de 30km té molt significat dins la preparació d’una marató: apart dels beneficis lògics de preparar el cos per a distàncies més llargues de les habituals, té una clara component psicològica que fa que els 42km ja no facin tanta por. En una marató tan important és l’estat físic com el coco.

Entrem a l’últim mes de preparació, les últimes quatre setmanes, es pot dir que la part més dura de l’entrenament ja ha passat, i el que no s’hagi fet ja difícilment s’aconseguirà. Com si fos una cursa de fons a gran escala, el gruix ja està fet i queda fer l’últim tram amb dignitat.

Evidentment hi ha sessions d’entrenament més importants que altres, però concretament n’hi ha unes que són clau, com proves de foc, i puc dir que les he superat satisfactòriament:

• Les sèries llargues a bon ritme (sobretot la sessió del 20 d’octubre, 3x4000m a 4’40″/km).
• Les sèries de 10x1000m (22 d’octubre) a 4’30″/km de mitja, amb l’agreujant de fer-ho en solitari i amb fort vent.
• La mitja marató (25 d’octubre, el Vendrell) MP 1h46’13″.
• La tirada llarga de 30km (31 d’octubre) 3h5′.

Queda un deute pendent, una sessió clau, el 2x6000m, però encara queden dies per fer-ho.

Avui també és dia per fer balanç del mes d’octubre: en total han sortit 251,63km, rècord absolut de distància en un sol mes. L’anterior rècord el tenia el febrer d’enguany amb 199,83km, el mes abans de la marató de Barcelona.

La marató sortirà com sortirà, el dia D et jugues els esforços de moltes setmanes en un sol matí i pot passar de tot, però de moment sóc optimista i ajuda molt la sensació que s’han fet els deures.

Som-hi! Setmana 11…

Dissabte, en acabar una jornada laboral extraordinària de 10 hores, faixa, camisa i cap a la plaça Paeria a fer-hi la millor [...]]]> Aquest ha sigut un dels caps de setmana més intensos que recordo. Moltes variables, moltes coses podien haver sortit malament, i tot va anar perfecte! No vull fer una descripció cronològica detallada, només un resum.

Dissabte, en acabar una jornada laboral extraordinària de 10 hores, faixa, camisa i cap a la plaça Paeria a fer-hi la millor actuació que hi hem fet mai, 4 de 8, 2 de 8 amb folre, 3 de 8, pilar de 6.

La diada que la Paeria es mereixia! Molta emoció, molta satisfacció, i molta feina al darrere, aquí ningú regala res. Estem on fire, cal assaborir-ho!

La cosa no s’acaba aquí. Dutxa, bossa, i cap a Roda falta gent! Arribem a mitjanit, dormim i esmorzem com a reis.

Diumenge, a les 9 del matí, Mitja Marató del Vendrell, per mi, gran prova de foc a cinc setmanes de la Marató de Donostia. Decideixo anar a per totes i anem junts el Samuel i jo fins al quilòmetre 19 on em quedo clavat en una pujada. Tot i això arribem amb una diferència d’uns 30 segons. Nova marca personal! 1h46’13″, cinc minuts menys que l’anterior!!

Aquest és un resum de les mitges maratons que he fet:

17/05/2003 Helsinki 2h04’49″
14/05/2005 Helsinki 2h14’51″
03/02/2008 Granollers 1h59’21″
24/02/2008 Balaguer 1h54’35″
08/02/2009 Barcelona 1h51’23″
25/10/2009 El Vendrell 1h46’13″

Més satisfacció i més feina ben feta al darrere! La cursa no era gens plana, però el desnivell era menor del que em temia. Cal pensar que en una mitja més planera m’hagués acostat més a l’hora quaranta-cinc. Gran mitja del Samuel, felicitats al Lluís pel seu debut i el Marc ha tornat a córrer la distància després de la lesió. Endavant!

Descarrega el track (GPX)

Queden cinc setmanes per la Marató i l’optimisme està pels núvols, ara cal seguir fent la feina com fins ara i no cagar-la (l’ombra dels refredats fa molta por).

Però la cosa encara no s’ha acabat: dutxa llampec i cap a Valls a gaudir de la diada de Santa Úrsula, grans castells i gran ambient! Pallissa de la Vella, mala sort per la Joves, al contrari que l’any passat.

Ara sí, dinar a Montblanc i cap a Lleida a descansar. Un plaer i un privilegi de cap de setmana, amb la millor companyia.

I esgotat, molt esgotat. I satisfet.