El company blocaire Joan Carles Llurdés [...]]]> Hola, aquesta entrada vol ser un petit agraïment a tothom qui perd una mica del seu temps llegint aquest humil raconet d’Internet, que pel que he vist darrerament són més que zero . El passat cap de setmana vaig observar tres referències (tres!) de diferents procedències a aquest bloc.

El company blocaire Joan Carles Llurdés (a qui per cert encara no conec) va penjar diumenge, mentre jo les passava canutes per Donostia, una entrada sobre la que serà la seua primera marató. Finalment s’ha decidit per Barcelona 2010, clar que sí! Més d’un li vam desaconsellar Empúries, una marató molt digna però segurament no és la millor per debutar en la distància.

També en aquesta entrada fa referència a una de les cites que des de fa poc acompanyen aquest bloc: “Com córrer una marató. Primer pas: comença a córrer. No hi ha segon pas.” del Barney Stinson.

També diumenge, el gran Santi Millan, un amant de la bona vida, (i de la muntanya, i de la natura, i de la bici…) va penjar una entrada sobre la coincidència de la fira de la Cervesa amb el dia sense alcohol.

Finalment, una referència “verbal”: diumenge, quan estàvem esperant el tret de sortida de la marató, el company Josep Antoni Font em deia que la seua família estava situada en un lloc estratègic per poder veure passar la cursa moltes vegades sense moure’s gaire. Em va dir que la informació la va treure del petit “estudi” que vaig fer del circuit!

Doncs res, infinitament agraït a tots tres i a la resta de navegants que us passeu de tant en tant per aquest bloc.

He deixat Barcelona!

Hi ha algunes coses que trobaré molt a faltar, i en volia fer un petit homenatge:

Ja fa alguns dies que el meu dia a dia s’assembla perillosament a aquesta cançó de Sanjosex: (L’he transcrit en prosa perquè em penso que així s’entén millor)

Dia a dia a dia……

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=qoCqDSRhoBk]

Aixeca’t i dutxa’t, esmorza i puja al cotxe, arriba, aparca, camina i fitxa i puja l’escala, saluda i tenca la [...]]]> Hola, avui estreno secció, crítica musical.

Ja fa alguns dies que el meu dia a dia s’assembla perillosament a aquesta cançó de Sanjosex: (L’he transcrit en prosa perquè em penso que així s’entén millor)

Dia a dia a dia……

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=qoCqDSRhoBk]

Aixeca’t i dutxa’t, esmorza i puja al cotxe, arriba, aparca, camina i fitxa i puja l’escala, saluda i tenca la porta i mira la taula. La feina prevista, un dia a la vista, fes una llista, truca a la gent, al matí és un bon moment. Correu, missatges, postits i cartes, notes disperses, trucades previstes, un dia que arrenca, reunió immediata, tensió a la sala, tensió a l’esquena. De nou esmorzar, avui de formatge, cafè, diari, conversa dispersa, tornem a pujar, una trucada, ets tu…

I passen les hores i et passen trucades, reunions, badalles, tens son però treballes, visita, reunió, trucada pendent, un altra reunió i un informe urgent! Hora de dinar, menú, nou euros, postres de músic, un altre cafè, una altra conversa dispersa una altra vegada tots a treballar. I ja són les cinc, i arriba la nyonya, la son s’apodera, s’apodera de mi… Hora de plegar, me’n vaig cap casa, sopar, sofà, demà serà un dia més clar i hauré de lluitar per mi…

Aixeca’t i dutxa’t, esmorza i vinga va!

Quan això passa, s’ha de fer alguna cosa per posar-hi remei. Ahir vaig anar a un concert de Sanjosex als jardins de la Universitat de Barcelona, per a que m’ho cantéssin de viva veu, per si no m’havia quedat prou clar. El concert, gratuït, forma part del minifestival Els Vespres dels Juliols. Va ser molt familiar tot i que hi havia alguns centenars d’espectadors, la majoria asseguts a terra o dempeus.

El públic era majoritàriament format per universitaris (quina sorpresa!), les noies amb tirantets i els nois barbuts i grenyuts, quan no amb rastes. També alguns erasmus. Desenganyem-nos, aquest grup no és gaire conegut, i la majoria dels assistents va venir a petar la xerrada als jardins de la uni tot fent el porret, amb la qual cosa el xivarri que hi havia era bastant molest. Menys de la meitat estaven interessats en la música, i una minoria fins i tot vocalitzava les lletres. Al costat meu tenia dos noies que per poder parlar pel mòbil havien de cridar… i van acabar marxant a la meitat de l’última cançó. No podien marxar a la meitat de la primera cançó?

En el concert han tocat la majoria de les cançons del seu segon disc Temps o Rellotge i algunes del primer disc Viva!. Són una gent a qui agrada experimentar, i que no tenen cap problema en barrejar estils: folk, rumbeta, soul, una mica de flamenc… Tot el que permet el conjunt, format per guitarra acústica, baix, saxo, teclat i percussions diverses. Pel que fa a la temàtica, en el segon disc hi ha diverses referències a l’estrès, a la rutina que se’ns menja, a l’agenda que ens controla, i com la trampegem per poder-nos trobar. En acabar el concert, un noi deia “la primera vegada que l’escoltes ja t’agrada, hi ha grups que els has d’escoltar moltes vegades per trobar-hi el què”, i la veritat és que són unes cançons molt accessibles. Però no superficials.

Val la pena visitar la seua web, hi ha videos de les seues cançons, lletres, propers concerts i un bloc del seu cantant i guitarra Carles Sanjosé. Al youtube també hi ha videos, penjats per ells mateixos.

Un projecte original, ja veurem quant dura. No ho dic perquè falti qualitat, sinó perquè aquesta gent que experimenta tant sempre està posada en diferents merders, col·laboren amb altres grups, i acaben dissolent-se per donar vida a una altra proposta. Espero sincerament que la bona acollida del segon disc els mantingui junts uns quants anys més.

Després del concert, les meues cabòries i jo hem anat a caminar, mirant d’aprofitar la fresqueta de Barcelona. Rambles avall, guiris vermells pel sol, arribo al port. Tiro pel passeig marítim, als que som de l’interior el mar ens relaxa i ens ajuda a pensar. Un policia avisa als top-manta que marxen corrent: “Tengo habitaciones gratis!”. Tot i la brutícia de l’aigua, hi ha molts peixos i unes meduses enormes pululen amb calma, amb unes formes i moviments que no són d’aquest món. Faig la volteta pel Maremàgnum i la Rambla de Mar em torna a deixar a Colom. Pujo per Paral·lel, em desvio a Manso i recte amunt per la Ronda Sant Antoni, que em deixa a Aribau i fins a casa. La passejadeta ha suposat gairebé 6km… dormiré pla.

Demà serà un dia més clar i hauré de lluitar per mi…

Dimecres és dia de gimnàs, això vol dir que primer toca guanyar-se el sopar [...]]]> Un dels pocs luxes que em permeto és el que anomeno “dimecres japo”, i consisteix en recollir una safata (ai no, que es diu hostessa) de sushi en un restaurant japonès i menjar-ho amb la calma al pis amb una Moritz ben fresqueta.

Dimecres és dia de gimnàs, això vol dir que primer toca guanyar-se el sopar amb un bon esforç i després passar per la sauna, cosa que millora enormement el meu estat d’ànim. A la sauna, els habituals fem tertúlia literària i cinèfila. Poca broma. Quan ja estic preparat físicament i mental per al ritual, passo pel restaurant Kirin a recollir la teca.

El sushi consisteix bàsicament en una rodanxa d’arròs blanc, folrat amb algues, i un farciment que pot ser peix (salmó, tonyina, gambetes) o vegetal (alvocat, etc). La rodanxa es suca en salsa de soja i es pot acompanyar per la infumable mostassa picant anomenada wasabi i encenalls de gingebre.

Al meu barri hi ha una infinitat de restaurants japonesos, és una exageració, de vegades n’hi ha dos a la mateixa vorera. N’hi ha de molt cars i d’altres de més justets. Evidentment no els he tastat tots, però uns quants sí, i de moment al Kirin és on fan el sushi que m’agrada més. Només és un bufet cutrillo, d’aquells de platets en cinta giratòria, però els aliments són molt frescos i l’arròs del dia, cosa que en altres llocs no poden dir. I és dels japonesos barats.

Però darrerament he canviat aquest costum. Fa cosa d’un mes que l’Urtxu i jo vam descobrir el restaurant àrab-grec Albarakah, molt i molt a prop del pis. És de lo milloret que hem tastat en cuina del mediterrani oriental, i els preus estan molt continguts. Tenen el mateix que en molts altres àrabs, però molt bo, es nota que ho fan amb carinyo. La cuina a la vista, per cert, i s’hi respira bon rotllo. Són amables de debò.

Doncs fa dos dimecres em disposava a executar el meu ritual “dimecres japo” quan vaig pensar… “i si fan menjar per emportar a l’Albarakah?”. Em van dir que si, i vaig demanar un cous-cous amb vedella. Perill! Què bo que estava… al sushi li ha sortit un competidor pels meus dimecres al vespre.

El cous-cous en essència és un plat d’aquells de “posa-hi tot el que et sobri al rebost abans que caduqui”, com ho són les escudelles i les paelles. Sobre una base de sèmola al vapor i verdures bullides s’hi pot afegir carn, normalment de pollastre o de vedella (no crec que sigui una bona idea posar-hi porc, encara que no hi hagi cap musulmà a la taula).

Ahir dimecres vaig provar el de pollastre. El cuiner em va fer esperar una mica, i es va excusar dos vegades dient “tenia cous-cous d’ahir, però he preferit fer-te’n de nou”. S’agraeix!

El desenllaç del combat? No diré que hi ha hagut un empat, però aniré alternant.

Títols alternatius per aquesta entrada:

• sushi versus cous-cous
• del japó al mediterrani
• els petits luxes són la sal de la vida

Més informació:

• Restaurant japonès Kirin. Aragó, 231. (mapa) 93 488 29 19
• Restaurant àrab-grec Albarakah. València 204. (mapa) 93 323 46 51

Aquesta entrada s’ha endarrerit massa, he de recuperar el temps perdut.

La primera setmana de maig vaig estar rondant per Madrid (“comarca del Segrià”) amb el meu bon amic Emad, merengue fins al moll de l’os. Dimecres va ser un dia de grans emocions, aquí en teniu un parell d’imatges:

Hi ha tantes coses a explicar de [...]]]> Salutacions amics!

Aquesta entrada s’ha endarrerit massa, he de recuperar el temps perdut.

La primera setmana de maig vaig estar rondant per Madrid (“comarca del Segrià”) amb el meu bon amic Emad, merengue fins al moll de l’os. Dimecres va ser un dia de grans emocions, aquí en teniu un parell d’imatges:

Hi ha tantes coses a explicar de les Menines, sembla tan casual, espontània, desenfocada, descentrada… és increïblement moderna.

Més emocions: vam estar de sort i vam poder veure els Afusellaments del 3 de Maig, encara en una ubicació provisional, que acaba de ser restaurat. També volia veure el Guernica al Reina Sofia, però la setmana passada no es podia veure perquè estaven muntant una exposició temporal. Un altre dia.

Que sí, que d’acord, que ja no despisto més. El partit:

L’altra cosa destacable que vaig fer dimecres passat va ser veure el partit al Bernabeu (4-1, Pere, 4-1…). Per algun motiu que desconec la nostra porta d’entrada a l’estadi va romandre tancada fins que no va passar l’autobús amb els “jugadors” del Barça, rebuts amb gran alegria per l’afició local. Fent cua per entrar ens vam trobar amb el Joaquim, un dels escassos (jo diria que en total erem una dotzena) sofridors culers que vam anar a Madrid. Aquests són el Joaquim i l’Emad:

La zona reservada per l’afició visitant no era tal, ja que erem tan poquets que ens van dispersar i barrejar entre els merengues. Sigui com sigui, allí estàvem nosaltres:

Aquí estem, a la quarta grada. Molt apretats i amb el terra i els seients molt bruts, anem a buscar unes birres i un entrepà abans que comenci. Primera sorpresa: només tenen cervesa sense alcohol. Deu estar prohibit, ho entenc, però en necessitava! Segona sorpresa: tots els entrepans estaven fets a base de porc, excepte el de formatge-a-palo-seco: pernil, llom, frankfurt, saltxitxon! No li van posar gaire fàcil a l’Emad. No dic que hagin de tenir alternatives per a tots els gustos, però tampoc calia ser monotemàtic amb el porc. Ni tan sols un bocatacalamares? On és el típic vegetal de tonyina?

Abans de començar vam poder veure el famós “paseíllo”, que deien ells:

No n’hi va haver per tant, va ser molt breu… L’Emad va gravar TOT el partit amb la seua videocàmera, afegint vigorosos comentaris esportius en àrab. Dir que va xal·lar és dir poc!

Comença el partit i me n’adono que m’he oblidat la ràdio, hagués estat molt bé que el Puyal m’acompanyés durant el partit. De tota manera el Samu, la Blanca i mon germà Agus em van acompanyar (en el sentiment) durant tot el partit a través del mòbil.

Amb la fenya feta, els madridistes es van mostrar més aviat sosos, tan sols es van aixecar de la cadira als gols (que no van ser pocs) i una mica quan van canviar al Raúl. Hi va haver un frustradíssim intent de fer l’onada. Els únics que van fer festa durant els 90 minuts van ser els del sector ultra sur, la resta… més aviat encara estaven resacosos de la festa a la Cibeles tres dies enrere. Per exemple, un cop acabat el partit, va ser increïble estar entre centenars de madridistes al metro… en silenci! A l’Emad també li va sorprendre.

L’endemà, com cada dia, vam fer cap al Bernabéu, aquest cop per fer el tour per dins l’estadi. Quan l’Emad va visitar Barcelona el vaig portar a fer el tour del Camp Nou, per tant és de rebut que jo l’acompanyés a la visita del seu temple esportiu. Passejant per dins del Bernabéu, vam poder veure els estralls del dia anterior en forma de muntanyes de brossa:

Sí, ja sé que és una foto lletja, però ningú ha dit que jo fos imparcial. Què us pensàveu? Que publicaria una foto com la següent??

Grrr la veritat és que s’ha de tenir fetge per fer el que vaig fer. De tota manera també hi va haver moments d’afirmació personal: mai 70000 persones m’havien deixat tan clar que jo no sóc espanyol, i això no passa cada dia i és d’agrair. La televisió autonòmica Telemadrid també s’encarregava de recordar-me lo diferents que som. Engeguem la tele de bon matí i als informatius d’aquest canal comencen l’obsessiu rosari: “Los bascos esto y aquello”. “Los catalanes esto y lo de más allá”. “Huy lo que han dicho los bascos!”. “A usted qué le parece lo que han hecho los catalanes? Mal o muy mal?”.

Em pregunto què farien sense nosaltres.

Després, dinant, els de la taula del costat “Has oído lo que han dicho los bascos? Bla, bla, a dónde vamos a llegar! Si dentro de nada vamos a tener que llevar boina!”.

En fi. Divendres el tren em tornava veloçment al meu país, on només ens hem de preocupar de coses superficials: la manca d’aigua potable, les deficients xarxes elèctriques i de transport públic, vaja, com a qualsevol país del primer món.

Fins la propera aventura!

Enllaços relacionats:

• Museu del Prado
• Museu Reina Sofia
• Estadi Santiago Bernabeu
• Planificació d’itineraris en transport públic a Madrid

Aquestes són les entrades, no són molt boniques ni els seients són els millors, però m’han costat molt de temps i esforços (i pasta), i ara ja les tinc a les mans. Moltes gràcies a la Penya [...]]]> És que gairebé no m’ho crec ni jo, però avui he recollit les entrades pel partit Madrid-Barça de demà passat!

Aquestes són les entrades, no són molt boniques ni els seients són els millors, però m’han costat molt de temps i esforços (i pasta), i ara ja les tinc a les mans. Moltes gràcies a la Penya Barça Ciutat de Lleida (de la qual mon pare n’és soci) i a l’Agrupació de Penyes Lleida Sud, sense les quals no haguéssim aconseguit les entrades.

Tot va començar el nadal passat, quan el meu gran amic Emad, un libi merengue establert a Hèlsinki amb la seua família, em va comentar que possiblement aniria a una conferència a Madrid a principis de maig, i que coincidiria amb el Partit de Partits. Molt bé, doncs intentem-ho, comencem a moure fils, uff, sembla impossible, però no ens rendim. Si hi ha una cosa que caracteritza a l’Emad és la seua determinació: quan es proposa una cosa simplement l’aconsegueix. Inspirat en aquesta qualitat, sempre vaig tenir el convenciment que aconseguiria les entrades. Tot i la meua inexperiència en aquest tipus d’esdeveniments (no he anat mai a un partit de lliga al Nou Camp, i menys encara a un derbi a Madrid), em dedico a moure fils, a fer trucades, a visitar la gola del llop (penyes del Madrid), vaja, una autèntica aventura que he viscut amb mon pare els darrers mesos.

L’Emad va aterrar a Madrid dissabte passat. Quan ja donava per fet que veuríem el partit des d’algun bar li vaig dir que tingués fe i que potser demà li donava una bona notícia. Així va ser, i em va costar 2 SMS internacionals perquè al primer no s’ho va creure. L’alegria de l’Emad s’ha multiplicat per 1000 en veure com el seu equip guanyava la lliga i ell estava allí per celebrar-ho, avui m’ha confirmat el que ja em pensava, s’ha passat la nit a la Cibeles. És molt fort. Trobar entrades és difícil, però estar a Madrid el dia que guanyen la lliga és una cosa que no pots planificar de cap de les maneres.

Demà al vespre surto cap a la capital d’Espanya en AVE, ja us aniré explicant com continua l’aventura.

Enllaços relacionats:

• Web de l’estadi del Madrid.
• Web de la capital del país veí.
• Web per planificar trajectes en transport públic per Madrid.
• Definició de “vomitorio” al diccionari de la RAE, per als que heu tingut paciència de llegir què hi diu a l’entrada!

Renoi, quina descoberta, MOLTES GRÀCIES a la parella que ens vam trobar al restaurant senegalès Teranga (vegeu l’article mirall trencat) i que ens van parlar del restaurant tibetà Potala. No els vam preguntar el nom, eren un noi català i una noia canària, si per casualitat entrepusseu amb aquest bloc deixeu un missatge.

Segons el web [...]]]> Salutacions amics!

Renoi, quina descoberta, MOLTES GRÀCIES a la parella que ens vam trobar al restaurant senegalès Teranga (vegeu l’article mirall trencat) i que ens van parlar del restaurant tibetà Potala. No els vam preguntar el nom, eren un noi català i una noia canària, si per casualitat entrepusseu amb aquest bloc deixeu un missatge.

Segons el web del restaurant, darrere d’aquest nom tan lleig hi ha el temple més famós del Dalai Lama al Tibet, del s. VII (que es diu ràpid).

Ahir l’Urtxu i jo teníem molta gana. Ens vam apropar al Potala gairebé arrossegant-nos, al carrer Aragó amb Nàpols. És un local petit, la decoració és una mica carregada, però les fotos de l’Himàlaia certament espectaculars. Música tibetana per acabar-nos de transportar fora de la gran ciutat.

Com que no sabíem què demanar, vam optar pel menú degustació: dos plats combinats, postres i beguda per 23€. Aquest és el primer plat:

Vedella marinada, rotllet de patata, croqueta vegetal i una mica de pasta amb verdures i soja per acompanyar. Com era d’esperar, aromes inesperats, sorprenents, i la sensació que els diferents plats estaven cuinats amb carinyo.

Per beure l’Urtxu va demanar un te tibetà (te fred de llimó amb espècies), jo amb una canya ja era feliç. Aquest és el segon:

Pasta farcida de carn, al vapor, empanada de verdures amb curri i mandonguilles, acompanyat per arròs, verduretes, pasta fregida amb gambetes i pa tibetà. Vam disfrutar molt però no ens ho vam poder acabar. Per postres vam passar del púding d’arròs perquè no ens hi hagués cabut, i vam demanar un batut de iogur amb fruita.

Molt i molt recomanable.

Enllaços relacionats:

• Restaurant Potala. Carrer Aragó 397 (mapa)

Butrec en català estàndard seria forat, i cada cop que mon cosí la fa servir em fa molta gràcia.

Diumenge lo veí va fer un butrec al tabic que separa la seua cuina amb la nostra, posant de manifest el [...]]]> Butrec és una paraula suposadament molt lleidatana, però ni google ni el diccionari lleidatà-català en saben gran cosa.

Butrec en català estàndard seria forat, i cada cop que mon cosí la fa servir em fa molta gràcia.

Diumenge lo veí va fer un butrec al tabic que separa la seua cuina amb la nostra, posant de manifest el lamentable estat dels centenaris maons que formen les parets de l’edifici. Lo veí de seguida va venir a disculpar-se i ahir va venir a arreglar el desastre domèstic.

Aquest és lo butrec en qüestió:

Dedicat al carallot de mon cosí, a qui les circumstàncies laborals han tornat a enviar a Gabatxolàndia. Que tinguis sort en aquesta nova etapa!

Enllaços relacionats:

• Lo diccionari lleidatà-català