amb la calma » media

manel fuentes: doncs mira, avui no.

kaiser — Tue, 23 Feb 2010 08:35:55 +0000

Em declaro admirador del Manel Fuentes perquè té una ment àgil i és capaç d’explicar les coses amb ironia (símptoma d’intel·ligència) i humor, sense perdre el rigor. Però precisament el respecte que li tinc em fa escriure aquesta entrada.

Avui, a l’editorial de les 8, ha començat fent un exercici d’autocrítica (sempre lloable), dient que s’havia equivocat al prejutjar la comissió d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan. “Sí que ens ha servit d’alguna cosa: els bombers ens han donat una lliçó a tots”, perquè es troben enmig d’una tempesta mediàtica amb objectius polítics on la falta de dignitat i d’escrúpols està a l’ordre del dia. Fins aquí molt bé.

Però la culpa no és “de tots” ni de “la societat”, tal com ha dit després. A mi no em cal una comissió d’investigació per deduir que els periodistes estaven portant el tema de manera repugnant. Els talls de veu i els vídeos (tots modificats) ni me’ls he mirat perquè no he tingut fetge. Els bombers s’enfronten a situacions límit, jugant-se la vida, i els periodistes interroguen als polítics amb preguntes com “…i per què el comandament nosequè no va anar a noseon? I per què els GPS no tenien bateria?” Doncs mira, no funciona així. I no és feina dels periodistes qüestionar la feina dels bombers per reclamar el cap del Saura o del Baltasar. Aquests dos càrrecs són insignificants en comparació amb l’infern d’Horta.

Perquè el Fuentes ha sucat del tema com el qui més durant els últims mesos. Qui hagi filtrat els àudios no té escrúpols, i el diari que els ha difós, tampoc. Però la culpa no és de la societat, sinó de la classe periodística assentada en un “tot s’hi val” que ells ens volen fer creure que és sagrat. L’ètica i la dignitat no te’ls regalen després de 5 anys de carrera, no van amb el diploma, s’han de guanyar i s’han de demostrar cada dia.

Els bombers, en canvi, ens demostren sobradament la duresa i la complexitat de la seua feina, però durant aquestes setmanes se’ls ha qüestionat com a simples funcionaris. Ja és hora que els deixin fer la seua feina.

lleida al mapa

kaiser — Sun, 20 Dec 2009 22:56:06 +0000

Al final, tot arriba. De tant en tant un esdeveniment més gran o més petit succeeix a Lleida i als lleidatans ens sembla que som més ciutat i menys poble. Aquest cap de setmana hi ha hagut un d’aquests “eventus”, i per magnitud jo m’atreviria a comparar-ho amb l’arribada del Macdonalds.

Lleida ja apareix en un mapa més, és el mapa de Ryanair! Per fi!!!!!

Pels que ens hem mogut una mica, és obligatori passar-se una estona de tant en tant jugant amb aquest mapa, i veure com es dibuixen les fletxetes quan cliques en un aeroport. Ara Lleida ja surt al mapa, de moment només connecta amb Milà i Frankfurt, però això ja és molt perquè fent escala en un d’aquests dos aeroports tenim tota Europa a l’abast. Amb el temps vindran més destinacions directes. A més d’aquests dos vols (que començaran a funcionar a l’abril, i que ja estan a la venda a partir de 20€) se sap que Vueling oferirà el vol inaugural a París a finals de gener, i possiblement Spanair volarà a Mallorca o a altres punts de la península.

De moment Lleida no surt al mapa de Vueling ni al de Spanair. Les tres companyies aèries que he esmentat tenen la web en català. Més informació sobre l’aeroport de Lleida-Alguaire a la web oficial i aquí també hi pengen moltes notícies, en espanyol.

A continuació detallo informació vagament relacionada amb les primeres destinacions des de l’aeroport de Lleida:

Marató de Palma: 17 d’octubre 2010 (increïble però la web no està en català)
Marató de París: 11 d’abril de 2010
Marató de Milà: 11 d’abril de 2010 (enguany ja no som a temps de volar-hi des de Lleida)
Marató de Frankfurt: 31 d’octubre de 2010

Pels que esteu interessats en fer turisme maratonià, aquí teniu una eina molt útil. Només cal arrossegar el globus vermell a qualsevol lloc del mapa del món i et mostra les maratons properes, amb força informació i l’enllaç a la web de cada marató.

Per cert, que la marató de Barcelona ha superat fa pocs minuts els 8000 inscrits. Com que demà el preu de la inscripció passa de 45€ a 55€, en un sol dia s’hi han inscrit més de mil persones! Quan encara falten 2 mesos i 18 dies, ja som més inscrits que en total de l’edició del 2007.

No sé per què m’he desviat del tema, jo estava parlant d’aeroports…

el nom de la rosa a catalunya ràdio

kaiser — Fri, 20 Nov 2009 09:45:37 +0000

De veritat que no sé per a què serveixen els clàssics si no els tenim com a referència. Per alguna cosa són clàssics, perquè ens ensenyen alguna cosa que sempre és vàlida.

La diputada de CIU Meritxell Bonet va qüestionar al Parlament si el Manel Fuentes podia agafar una feina en un xou d’Antena 3 alhora que dirigeix i presenta el Matí de Catalunya Ràdio. Va preguntar si seguiria tenint credibilitat i si les dos feines són compatibles.

El Fuentes li contesta que ja fa molts anys que fa xous d’entreteniment i que això no va ser problema per a que la CCMA l’escollís per portar el Matí.

De la rèplica de la Bonet en vull destacar precisament el que omet:

Darrerament s’ha publicitat un anunci d’El matí de Catalunya Ràdio amb Manuel Fuentes que, entre altres paraules, diu “rigor, servei, referència, informació”. Precisament pensant en això plantejava a la comissió de control (…) si ajudava a la imatge de rigor, servei, referència i informació (imatge que el presentador d’El matí de Catalunya Ràdio vol i ha de donar), el fet que el seu presentador presenti un programa com Pánico en el plató.

Per què obviar que en aquest anunci, la primera paraula que apareix després d’informació és entreteniment?

La Bonet també diu que Catalunya Ràdio ha perdut grans professionals i molta audiència en els últims anys fruit d’una mala gestió “culminat amb la marxa de l’Antoni Bassas com a presentador d’El matí de Catalunya Ràdio“. Curiós que en aquesta polèmica tregui el nom del Bassas, quan precisament l’humor era un dels pilars del seu programa, i sempre va defensar el rigor i l’entreteniment.

L’humor, la sàtira, la ironia, ens ajuden a entendre el món. Un sol acudit gràfic en un diari ens pot dir moltes més coses que una infumable sessió parlamentària plena de paràgrafs buits i mitges veritats. Ens ho explica molt bé Umberto Eco en el seu gran clàssic El Nom de la Rosa, on es fa una defensa de la sàtira com a senyera de la llibertat.

Jo en trec dos conclusions: la primera és que a la Bonet (i a quants polítics més?) no li interessa que es diguin les coses sense embuts. Amb gràcia i amb paraules planeres les coses arriben a més gent. La segona és que a la Bonet li costa d’entendre que un professional de la comunicació sigui capaç de tenir més d’un espai i més d’un registre. No serà que està envoltada de personal ineficient i monolític?

Per què hem de seguir defensant coses que ja estan discutides? Què tal si (re)llegim alguns clàssics i ens estalviem temps i tinta?

amunt!

kaiser — Tue, 15 Sep 2009 07:24:55 +0000

Som-hi! Després de diversos intents presento un bloc una mica arregladet. Si hi ha alguna cosa que no funciona, envieu-me un comentari.

Apart de les bestieses que em van passant pel cap, en aquest bloc hi ha dos categories principals. Si només voleu llegir entrades de temàtica castellera o d’atletisme popular, podeu enllaçar directament amb aquestes adreces:

http://www.josep.huguet.cat/category/castellers/

http://www.josep.huguet.cat/category/running/

Així mateix, us podeu subscriure únicament als canals RSS de categories intependents:

http://www.josep.huguet.cat/category/castellers/feed/

http://www.josep.huguet.cat/category/running/feed/

Salut i gràcies per la visita!

tants codecs ens fan la vida més difícil

kaiser — Thu, 02 Jul 2009 12:04:18 +0000

L’MP3 no és l’únic format de música que hi ha, només és el més popular. N’hi ha molts més, per desgràcia:

WAV: Pot tenir altres noms, però em refereixo al format d’audio “en cru”, sense comprimir. Una cançó de 3 minuts pot ocupar tranquil·lament 70MB, i en un CD de música (700MB) només hi caben unes 12 cançons. És molt, per això cal comprimir la música.
MP3: L’estàndard de facto, és un format patentat (no és software lliure) de música comprimida. La filosofia és que l’oïda humana és imperfecta, i hi ha moltes freqüències que no podem sentir, doncs es poden eliminar per estalviar espai. Llavors una cançó que sense comprimir ocupa 70MB, amb MP3 pot ocupar uns 3MB. En un CD hi podrien caber uns 12 discos sencers. Inconvenients: perd qualitat i està patentat.
OGG: Segurament el més popular després de l’MP3. Comprimeix una miqueta més, també perd qualitat, però és totalment opensource, per tant mola molt als frikis. Segur que tots hem descarregat alguna cançó que estava en OGG. La majoria de reproductors MP3 suporten aquest format, però no tots.
FLAC: Aquest ho té tot, és lliure i no perd qualitat. Evidentment, com sempre passa, és el menys utilitzat. (Algú se’n recorda dels videos BETA?)
N’hi ha més…

A la pràctica, el fet que hi hagi diferents estàndards, és sempre un maldecap. I això és per culpa dels frikis, i de les empreses. Els uns perquè busquen la perfecció, i els altres perquè prefereixen tenir un format propi. Però en el món real es necessita simplicitat. Exemple pràctic:

Ahir vaig fer una barreja de música en un CD, posant cançons de diferents discs. La majoria són MP3, algunes OGG. Gravo el disc des del Linux, cap problema, a l’ordinador les sento totes. Però al cotxe no, només sento les MP3. Grrr

Miro de convertir les cançons de OGG a MP3, però des d’un ordinador amb Windows i no m’ho deixa fer. Més Grrrrrrrr!

Finalment, m’he de baixar un convertidor que m’ho deixi fer… convertir els OGG a MP3 i després tornar a cremar el CD.

Sospir. Tot això no seria necessari si hi hagués un sol estàndard.

les mentides de l'iphone

kaiser — Fri, 13 Mar 2009 10:07:47 +0000

L’any passat es va fer molt ressò d’una notícia, a Anglaterra van prohibir un anunci de l’iphone per propaganda enganyosa. Podeu veure el video i la notícia (en anglès) aquí. En el video apareixen algunes de les mentides que s’han publicitat sobre aquest trasto, que no és ni molt menys el que anuncien. El motiu principal de prohibir aquest anunci és l’exageració en la velocitat del funcionament del trasto, i la velocitat de navegació per internet.

Doncs bé, fa poc vaig poder veure aquest anunci a la tele d’aquí:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_IUrOYKtPu4]

Els d’Apple no escarmenten, l’anunci també mostra una velocitat exagerada, la qual cosa em porta a dos o tres conclusions:

Els d’Apple es pensen que som tontets i que no podem veure les notícies i els anuncis d’altres països. Sí, és cert, som tontets, però els consumidors tenim uns drets.
Aquest país és can pixa, perquè han permès que s’emeti un anunci que han obligat a retirar en altres llocs.
La política d’Apple, que basa les seues vendes en un màrqueting extraordinari, es podria simplificar en “anem posant el nostre anunci mentider en tants països com puguem, i ja l’anirem retirant quan es queixin, SI es queixen“.

No s’acaben aquí les mentides que ha publicitat Apple sobre el seu producte estrella. En primer lloc, es va dir que el trunyiphone funcionava amb el mateix sistema operatiu que els Mac: OS-X. Això ni és cert, ni és desitjable, ja que els sistemes operatius dels ordinadors actuals ocupen diversos gigues i la memòria d’un telèfon és òbviament molt limitada. La solució que pren tothom és dissenyar un sistema operatiu que optimitzi els limitadíssims recursos (memòria, CPU, mida de la pantalla, interfície…) d’un telèfon, i és exactament el que ha fet Apple: el sistema operatiu de l’iphone ocupa mig giga (que ja és molt). Ara, que li donis un “aspecte” similar i fins i tot li donis el mateix nom que el seu germà gran no el converteix en equivalent.

El mateix van dir de les aplicacions, assegurant que els mateixos programes que van al Mac es poden instal·lar a l’iphone. Altre cop, això ni és cert ni és desitjable. Qui es voldria instal·lar un Office de nosequants gigues en un telèfon de 8 gigues de capacitat, quan la majoria d’opcions no es podran aprofitar donada la mida de la pantalla? Efectivament, qualsevol programa que s’instal·li a l’iphone ha d’estar dissenyat especialment per a iphone.

També és mentida (i apareix als anuncis) que es pot navegar per tota la Internet des de l’iphone. El trasto aquest no suporta les pàgines que tenen contingut flash ni java, és a dir, quasi totes. Per poder veure els mapes de Google necessita un software especial, apart del navegador. El mateix passa amb els videos de Youtube (basats en flash), que sí que es poden veure, però primer s’han de convertir a un altre format.

Una cosa és que es puguin veure pàgines web “normals” i l’altra és que sigui còmode navegar-hi des d’un telèfon. En realitat el que acaba passant és que els dissenyadors web fan pàgines especialment adaptades (és a dir, simplificades) per a que es puguin veure en telèfons. Així s’accelera la descàrrega de la pàgina i es facilita la navegació en una pantalla tan petita. No sé vosaltres, però a mi em sembla una contradicció que els d’Apple diguin que es pot navegar per totes les pàgines del món mundial, i al mateix temps webs com la Paeria, la Caixa o la UOC anunciin que han creat pàgines específiques per a l’iphone. Comprendreu que adaptar cada web de l’univers a les característiques de cada nou trastet que surti al mercat no seria el més pràctic del món.

Jo, en realitat, no sé què aporta l’iphone, que fa les mateixes coses que la meua PDA que va sortir fa tres anys. El que sí que sé és el que no fa.

Bé, sí que aporta alguna cosa. És un trasto bonic, i pots ampliar les fotos fent servir dos dits alhora. Bravo.

la fi dels drm

kaiser — Sun, 22 Feb 2009 22:23:00 +0000

Sí, se m’acumula la fenya i ja tinc mig pensat el següent article sobre per què el Firefox ens fa la vida més fàcil. Però abans volia fer ressò d’una notícia molt important que afecta als consumidors o usuaris de música. És a dir, tothom. Les multinacionals s’estan fent enrere amb els DRM. Gran notícia. I a mi què m’importa? Segueix llegint.

Els DRM (Digital Rights Management) són, en essència, unes eines per evitar que l’usuari pugui fer còpies del material que ha comprat, sigui música, DVDs, etc. El funcionament simplificat és el següent: tu compres una cançó en MP3 en una botiga a internet, com i-tunes (d’Apple) o zune (de Microsoft). Aquesta cançó t’arriba encriptada de manera que només es pot reproduir al teu ordinador i al teu reproductor MP3 (si és que pot gestionar DRM, com l’ipod, etc.) gràcies a una signatura digital que es genera quan es fa la compra. La signatura digital és com una clau que sense ella no es pot desencriptar la cançó, i que només té el teu ordinador quan compres la cançó. Ja us podeu imaginar que l’objectiu dels DRM és lluitar contra la pirateria i les còpies il·legals.

Ho he explicat simplificant termes, podeu consultar aquest article de la viquipèdia que ho explica millor que jo.

Des del seu orígen molta gent s’ha oposat als DRM ja que atempta contra el concepte que tenim les persones normals sobre l’us d’un producte que comprem, i obliga a l’usuari a reproduir el producte en un aparell concret d’una marca concreta, o com a mínim compatible. Per a reproduir el producte des de l’ordinador, també obliga a l’usuari a tenir un programa concret i un sistema operatiu concret. Això vol dir que si jo compro música a la botiga de Microsoft no puc escoltar-ho al meu ordinador que va amb Linux ni al meu reproductor MP3 que vaig comprar als xinos. I ni l’una cosa ni l’altra són formes de pirateria ni de còpies il·legals.

També hi ha un “petit” inconvenient que s’ha de tenir en compte: quan jo em canvio d’ordinador o em passo de windows XP a windows Vista (suposem que hi ha algú que ho faci), llavors m’he de tornar a connectar a la botiga on vaig comprar la cançó per poder “autenticar” la compra una altra vegada, i obtenir una nova signatura digital que em permeti escoltar la cançó. Aquest procediment, que necessita d’una connexió a internet, ho he de fer per cadascun dels trastos que tingui per casa capaços de reproduir música (ordinadors, reproductors, mòbils…), i cada cop que em compri un trasto nou ho hauré de tornar a fer. No sé, jo tinc uns quants milers de cançons, i possiblement no totes siguin legals però comprendreu que això que dic no és gaire pràctic.

Doncs finalment ha passat el que havia de passar. Tot això que us he explicat, apart de ser un conyàs per l’usuari, és fantàstic per les multinacionals. Però què passa si una multinacional plega? De més grosses n’han caigut! Doncs si, ho heu encertat, si la multinacional plega ja no pots tornar a obtenir una signatura digital per la cançó que has comprat, i només podràs sentir la cançó fins que et canviis d’ordinador/reproductor/mòbil. Visca!!! És el pitjor invent de l’univers (després de l’iphone, clar). Trobareu exemples reals en aquest fragment (en anglès) de com no es salva cap multinacional.

Aquí i aquí teniu informació (en anglès) sobre botigues de continguts digitals que han tancat i han deixat als clients davant la prespectiva de no poder escoltar cançons que han pagat per tenir. La solució que proposen als usuaris fa posar els pèls de punta: “graveu la cançó en un CD-audio, per a poder-la escoltar sempre que vulgueu”. I jo em pregunto “què és un CD-audio?” Crec que era una cosa que funcionava als anys 90 i que hi cabien unes 7 o 8 cançons…

Davant d’aquesta monstruosa quantitat d’inconvenients, i les protestes dels usuaris del món, les multinacionals estan deixant de vendre productes blindats amb DRM. El cas més important és la botiga d’apple i-tunes, que des del gener de 2009 ven els seus productes “DRM-free”. La guerra dels DRM l’han guanyat els usuaris.

Semblava que els DRM havien de ser, malgrat tot, el futur de la distribució de mitjans, ja que les multinacionals sempre tenen la paella pel mànec. I al final ha resultat que no només s’han fet enrere, sinó que milions de cançons comprades legalment deixaran de ser reproduibles pels seus legítims propietaris. La conclusió és ben clara: compra música i estaràs lligat de per vida i no tens garantia de poder escoltar les cançons en el futur. Descarrega’t música gratis i la tindràs per sempre.

on són els castellers de lleida?

kaiser — Sun, 30 Nov 2008 20:22:45 +0000

No ho entenc, marxo tres dies del país i quan torno mireu què em trobo. O millor dit, què no em trobo. A l’article del diari Avui que fa el resum de la temporada no hi surten els Castellers de Lleida.No hi surt la novena millor colla de l’any, segons el rànking del mateix diari. No hi surt la colla que ha quedat setena al Concurs de Tarragona. No hi surt la colla que en un sol any ha estrenat dos castells de l’envergadura de la torre de vuit amb folre (4 vegades, zero llenyes el primer any, cosa que no ha fet MAI NINGÚ) i el pilar de 7 amb folre (un castell que, no gaires anys enrera, es veia en ocasions EXCEPCIONALS). No hi surt la colla que, allà on va, és felicitada repetidament per la seua seriositat, pel gran nombre de camises que desplaça, i per oferir SEMPRE els màxims castells de què és capaç en cada moment. No hi surt la segona colla revelació de la temporada, després d’uns immensos Castellers de Sants (a qui, per cert, dedica dos miserables línies al final de tot).

Nosaltres ja estem acostumats a que els nostres èxits apareguin al final de l’article de l’Avui, com a anècdota simpàtica de la jornada, o sovint ni això. Com si ja no fos notícia una tripleta de 8 dels Castellers de Lleida. Hem de seguir sentint l’excusa que no hi ha prou espai per a totes les colles? Llavors com és que altres mitjans sí que ens dediquen l’espai que ens mereixem?

Simplement, segons el diari Avui, els Castellers de Lleida no existeixen. No han fet res destacable el 2008.

Potser segons el Joan Beumala, el món casteller seguiria igual sense els Castellers de Lleida. O potser el món casteller seria un lloc millor si el Joan Beumala es dediqués a una altra cosa.

lleida al cim

kaiser — Wed, 08 Oct 2008 08:25:22 +0000

Curiosa coincidència, la dels diaris de Lleida Segre i La Mañana, de posar junts als Castellers i al Juanjo Garra com a protagonistes del diumenge 5 d’octubre. M’encanta l’associació d’idees.

La repercussió de la setmana fantàstica dels Castellers (aconseguint 7 castells de 8 pisos en una setmana!) ha sigut unànime en la premsa de fora Lleida, que s’han desfet en elogis cap a la que podria ser la colla revelació de la temporada, amb el permís dels Castellers de Sants, COLLA DE NOU.

En canvi, a Lleida encara passem desapercebuts, com si els castells fóssin una cosa que no és d’aquí, i la premsa local necessita una espenteta de tant en tant. Per això mateix encara sobta més que ambdós diaris hagin posat al President i al Cap de Colla (en representació de la resta) en aquestes seccions destacades.

Però parlem del Juanjo. Vaig tenir el privilegi de córrer uns quants quilòmetres amb ell el dia abans de marxar a l’Himalaia, moments que vaig aprofitar per a que em fes cinc cèntims de l’expedició. Després vaig poder seguir l’ascens gràcies al bloc que ell mateix anava actualitzant (Gran iniciativa!).

La trajectòria del Juanjo i la dels Castellers han tingut felices coincidències. A més de fer el cim del Manaslu el mateix dia de la primera torre de vuit amb folre, va coronar l’Everest poques setmanes abans del nostre primer quatre de vuit. Amb motiu d’aquella efemèride, al novembre del 2000 els Castellers vam convidar al Juanjo a fer una xerrada sobre les vivències de l’expedició al cim del món. Va fer una reflexió que m’ha marcat profundament des de llavors, més o menys va equiparar coronar l’Everest amb fer un 4 de 8, va dir una cosa així:

Jo he pujat a l’Everest i vosaltres heu fet el 4 de 8, l’important és no quedar-se tancat a casa, fer alguna cosa de la qual et sentis orgullós.

La idea és que ben poca gent al món té l’oportunitat i la capacitat de fer un 8000, però tothom té a l’abast l’oportunitat de participar en iniciatives, projectes, comunitats que a base de granets de sorra al final aconsegueixen un gran impacte, un gran èxit.

bon dia, són les vuit

kaiser — Fri, 27 Jun 2008 09:12:34 +0000

L’Antoni Bassas acaba d’anunciar que deixarà l’emissora el 18 de juliol, els milers de persones a qui cada dia ens ajuda a tirar endavant estem de dol. És una pèssima notícia, un company de viatge insubstituïble.

La setmana laboral és el temps que passa entre el “vinga va va homa vaaaaaaa!” dels dilluns i el “OE!” dels divendres. Em sumo a les iniciatives populars que encara no han començat per mirar d’impedir-ho, o per donar-li suport incondicional.

Aquests mitjans han publicat la notícia inmediatament, igual que el bloc que esteu llegint: