El passat cap de setmana, abans de la transcendental actuació a Vilafranca vaig poder gaudir de dos dies de vacances al Priorat. Vacances de debò, de les que tens temps per dedicar-te. Descansar quan vols, estar amb la família quan vols i també estar sol amb la natura.
Primer vam fer ruta per la Ribera d’Ebre i vam visitar el castell templer de Miravet, que ha sobreviscut a infinitat de guerres davant d’un meandre de l’Ebre. Val la pena pujar-hi per gaudir de la vista. No hi ha càmera capaç de plasmar les sensacions. Al pati d’armes de la fortificació, les explicacions del fantàstic guia em portaven a les pàgines dels Pilars de la Terra.
Tornant de Miravet cap a la Vilella Alta, el GPS em va portar sense avisar-me directe al riu: la ruta creuava l’Ebre pel pas de barca, un antic sistema que permet passar vehicles i persones utilitzant simplement uns cables on està lligada la barca, i la força del riu. El barquer orienta la barca de manera que es desplaça lateralment fins a l’altra banda sense necessitat d’energia externa.
En aquesta foto podeu apreciar que el nom de les dos barques que formen la plataforma correspon als dos contemporanis que van inventar i construir els primers submarins: Narcís Monturiol i Isaac Peral. Per saber-ne més, dos cartes al País: clic, clic.
Un cop a la Vilella, faig l’esforç de mentalitzar-me i decideixo llevar-me aviat diumenge per sortir a córrer. Finalment van caure 15 quilometrets de suaus ondulacions per les muntanyes properes, amb 428m de desnivell positiu.
Vaig sortir a les 8 del matí aprofitant que amb el canvi d’hora semblava una hora més tard. Primer vaig seguir el camí que puja fins a l’ermita de la Consolació, on s’hi fa un aplec a l’agost, molt popular a la comarca. L’ermita queda molt aprop de Gratallops, però no hi vaig arribar quan vaig veure que havia d’anar-hi per carretera.
Vaig girar cua tornant cap a la Vilella Alta fins trobar el camí que va a Torroja seguint el GR-174. La pluja fina m’acompanya, però el silenci és enorme. Al cap d’una bona estona arribo fins a l’imponent pont de Torroja i faig mitja volta fins a la Vilella.
Mentrestant jo trencava pedres pels voltants, els meus germans estaven collint rovellons. Van quedar amb un amic del poble, que els havia d’ensenyar un bosc on n’hi havia molts. Van quedar a les 10 del matí, però com que l’amic no estava segur de si canviaríem l’hora (i no tenia els nostres telèfons) va decidir venir a l’hora vella. Per si de cas i per ser puntual, va venir mitja hora abans. Total: va trucar a la porta a dos quarts de nou de l’hora nova, quan feia molt poc que jo havia marxat a córrer, i la resta estava dormint.
Malgrat l’anècdota, els rovellons que ens vam menjar per dinar van ser… bé, què us he de dir. Imagineu.
La Vilella fa olor de timó i de romaní. Ja no se sent el pas de les ferradures dels matxos, però sí les campanes de l’església, que sonen 24h cada mitja hora. Si no arribes cansat a l’hora de dormir, pots passar molt mala nit. Jo, dissabte només vaig sentir la una, i diumenge, les dotze.
I tots els rovellons es van quedar alli?
No en vam indultar cap!!
Sí, sí, a veure quan ho tornem a repetir o similar!