Aquesta entrada és un copiar-pegar de la crònica que vaig penjar dimecres passat al fòrum de Km0.cat, amb alguna foto del gran Aureli i el track de la cursa.
Hola a tothom
ja han passat tres dies de la meua segona marató:
Barcelona 2009 3h55′14″
Donostia 2009 3h56′38″
Els temps de les dos maratons han sigut força similars, però aquí s’acaben les semblances. Al meu debut a Barcelona tot va anar rodat, potser massa i tot, en canvi a Donostia el patiment va ser enorme. Vaig tenir la primera rampa al km 32, al bessó esquerre, i des de llavors fins al final el problema es va estendre i empitjorar, i prou content vaig estar de poder arribar a l’estadi d’Anoeta pràcticament arrossegant-me. Així és com va anar el tema.
Dissabte
Em recull l’Alexvica, company d’aventures, i tira milles cap a terres basques. Durant el trajecte, la principal preocupació és quin temps farà demà, perquè anunciaven un canvi de temps amb vent i pluja.
A la capital guipuscoana ens allotgem en un pis d’uns amics de l’Àlex, situat a uns 200m de la sortida. L’hospitalitat de la Concha i del seu fill van ser el punt més brillant del cap de setmana, la sorpresa més agradable. Eternament agraït!
Dinem a casa Tiburcio, 19 a taula entre petits i grans, parlem dels nostres objectius i de si plourà o no. Després ens apropem a Anoeta a recollir el dorsal, i al vespre fem uns pintxos amb el Quim i l’Imma, uns moments de qualitat.
Diumenge
A les 6 del matí sento la pluja des del llit i m’agafen tots els mals. Intento seguir dormint.
Sona el despertador a les 7 i ja no plou. Esmorzem tal com diu el manual: torrades amb pernil dolç, codonyat, fruits secs, cafè, barreta i plàtan. És moment de decidir la roba, crec que l’encerto. Sortim a un quart de nou passat.
Trotem la poca distància que hi ha fins a la zona de sortida, estirem a Anoeta i ens dirigim cap a la sortida. Allí ens trobem al Josep Antoni Font i a lo Quique (felicitats a tots dos per una marató esplèndida!!). A mesura que s’apropa l’hora ens adonem que el paravent que portem, necessari fins llavors, ens molestarà de seguida. Sona el tret de sortida i comencem a caminar, quan albiro a l’Imma a la vorera, o ara o mai! Ens apropem i li donem els paravents, mil gràcies per carregar-los durant quatre hores!
La cursa
El primer quilòmetre es fa molt lent i mirem de recuperar-lo, però de seguida me n’adono que el GPS no ha agafat bona cobertura i portem una diferència de 150m ja al km 3 o 4, és una diferència enorme que ja no recuperarà (en realitat augmentarà!) i m’he de fiar només del temps.
Si feu zoom al mapa de la cursa veureu que en molts punts la senyal surt del recorregut, cosa que mostra la mala cobertura que hi havia.
A cada km he de calcular el temps previst per km, el problema és que quan corro perdo la capacitat de fer operacions matemàtiques per senzilles que siguin. En fi. Però més o menys calculem que anem molt bé, cenyits a l’objectiu de 3h45′, amb un ritme sostingut de 5′20″/km.
En realitat jo tinc males sensacions des del bon principi. No em fa mal res en especial però em trobo massa cansat massa d’hora. Assumeixo que aquesta cursa se’m farà llarga. Cap al 16 parem a pixar i perdem un minut. Passem la mitja marató en 1h54′20″, això vol dir que excepte el minut que hem parat, hem portat un ritme de 5′22″/km. L’Àlex va molt còmode a aquest ritme i em farà de llebre fins al km 28, on em quedo enrere.
Al 29 camino una estona vora la platja, i intento recompondre’m. Torno a córrer, i sense la (diguem-ne) obligació de seguir el ritme de 5′20″ que marcava l’Àlex, em trobo més còmode i respiro una mica millor. Recupero un ritme bonic, potser 5′30″, que ja és molt tenint en compte que al 28 estava rebentat, i me n’adono que acabaré la marató. Remunto unes quantes posicions, però aquesta situació no durarà gaire.
Cap al km 32 em sorprèn una rampa al bessó esquerre que em fa afluixar, a partir d’ara els 10km que resten seran un suplici, i el ritme baixa fins a superar els 6′. Després d’un bessó ve l’altre, i també els dos quàdriceps, ara ja no es tracta de mantenir un ritme o un altre, sinó d’intentar córrer sense contraure els músculs afectats, i cada cop són més.
La cursa gira 180º per últim cop i ara els últims quilòmetres són en direcció a l’arribada, això vol dir que estic molt lluny però també vol dir que cada metre que faci m’aproparà al final. Al final de la cursa i del patiment!
Cap al 38 veig en la distància una samarreta coneguda, és l’Àlex que està més a prop del que em pensava. Si mai he fet un esforç heroic va ser aquest: malgrat les rampes em vaig proposar atrapar-lo, no sé pas d’on vaig treure les forces però cada cop estava més a prop. Aquest km, que va representar l’esforç de la meua vida, el vaig fer al “vertiginós” ritme de 5′30″.
L’alegria de retrobar-me amb l’Àlex de seguida s’esvaeix quan entenc que ell també està patint rampes, òbviament és per això que l’he pogut atrapar. Els últims 3km anem alternant les punxades, com si unes fletxes invisibles se’ns clavessin a les cames sense avisar. Un crit i parar, ranquejar fins que el dolor es fa menys insuportable, i a seguir endavant fins la següent. L’última volta per fora de l’estadi és especialment dolorosa. Amb prou feines reconec els crits d’ànim del Julià, la Carme i la Flora.
Finalment entrem a l’estadi, només entrar he de parar a estirar. Hem d’acabar sigui com sigui, és igual el dolor. Última recta, última rampa, amb la cama estirada faig els últims metres com puc, la cara de dolor deu ser un poema… entrem junts, ja està.
Respirem una mica, ens abracem.
Em donen la medalla, me la penjo al coll i em surt tot. Mentre l’Àlex es treu el xip m’assec en una escala i ploro. Una mà anònima em dóna un copet a l’esquena.
Després
(Diuen que totes les coses importants d’aquesta vida tenen un abans, un durant i un després)
Com podem travessem l’interior de l’estadi menjant fruita i bevent. Fa fred i ens emboliquem amb aquells papers tèrmics metal·litzats. Seiem una estona fora, en unes escales molles, i bevem. Decidim anar cap al pis… però no tenim els paravents, i la clau està en una butxaca! Avancem penosament, embolicats amb el paper brillant, aquesta distància tan curta fins al pis que se’ns va fer infinita. Pel camí un senyor gran ens pregunta per què anem disfressats amb aquest paper metàl·lic. Quan se n’adona que venim de la marató ens sorprèn dient que ell l’ha fet quatre vegades, durant les primeres edicions! I és que ja són 32…
Arribem a l’edifici però no hi podem entrar, no ens obre ningú. Abans que ens arribi la desesperació, veiem arribar la Concha, el nostre àngel de la guarda, que ens obre la porta del carrer, del pis, i del cel. Seguidament ens dutxem i reviscolem. Quedem amb el Quim i l’Imma al carrer, que ens han guardat els paravents i la clau, i aprofitem per intercanviar impressions. El Quim també ho ha passat força malament, espero que ben aviat solucioni el problema amb el peu.
Amb tota la calma del món, dinem amb la Concha unes faves i un bacallà al pil-pil celestials, que ens acaben de retornar la vida. Gaudim d’una sobretaula deliciosa i ens acomiadem passades les 5. El futbol serà el protagonista del viatge de tornada.
Reflexions finals
Quan parles amb algú que ja porta unes quantes maratons a les cames i li dius que tot ha anat bé, que estàs cansadíssim, però que has gaudit durant 42km (aquest va ser el meu cas a Barcelona) segurament et felicitarà. En canvi, quan els expliques que has lluitat més enllà del dolor, i sense saber com, has trobat les forces per arribar fins al final, la reacció és diferent. Et miren als ulls i fan que sí amb el cap, com dient “jo ja sé de què em parles, jo també he passat per aquí”.
Després de la cursa vaig tenir una sensació de fracàs, ja que la cosa no va anar tal com m’esperava. En canvi, tres dies després ho veig en certa manera com una victòria, ja que he aconseguit acabar sense rendir-me malgrat el dolor. Avui valoro més què representa acabar una marató que després de Barcelona, i també em sento més proper als companys i companyes més veterans.
Tinc dos medalles, però quan les miro em provoquen sentiments diferents. La de Barcelona representa el record d’una festa atlètica, la de Donostia és com la cicatriu d’una ferida de guerra, d’una batalla guanyada contra el pitjor enemic: els propis límits.
Moltes gràcies pels missatges i les paraules de suport, les he necessitat totes i cadascuna d’elles. Ha sigut un luxe compartir els entrenaments amb el Sime, el Muntanyenc, l’Alexvica, el Pitit i l’Homedferro entre altres.
Un agraiment especial a l’Alexvica, aquesta marató hagués sigut totalment diferent sense ell. Enhorabona company, perquè en menys de 4 hores has passat de la il·lusió del principiant a superar-te a tu mateix. Has entrat al món de la marató per la porta gran!
Evidentment, enhorabona als companys que, fruit del seu esforç i constància, les coses han sortit segons lo previst! Redman, Buff, Lo Quique, Josep Antoni, Juanjo, JMolins, heu deixat ben amunt el nom de Km0 Ponent!!
I res, ara toca descansar. Pair-ho i anar pensant en la propera. Gràcies per llegir-ho.
Hola Kaiser, finalment has escrit la teva crònica. Ja en tens una altra al sac que ja és més del que jo he aconseguit en el meu breu CV de curses. Deu ser molt fotut córrer amb rampes, i més quan ja has fet una bona tirada de quilòmetres i saps que encara te’n falten uns quants més. De moment, i per sort, en cap mitja marató he patit rampes ni altres dolors però he vist gent que sí havia de parar i em posava al seu lloc. Admiro la gent que davant les dificultats pot superar-se, ni que sigui per reptes personals a què no ens veiem obligats, sinó que ho fem perquè ens agrada córrer. En situacions com aquesta sempre m’he demanat què faria, si retirar-me o continuar fins el final. De vegades penso que en una marató no val la pena fer l’esforç i forçar la màquina si després t’hi pots quedar (toco fusta!) però després penso també l’esperit de superació pot ajudar a superar barreres com aquesta i aconseguir reptes com el que suposa una marató.
Potser no t’ha sortit una cursa com tu volies però no per això he de deixar de felicitar-te per haver-la fet.
Seguim en contacte i a veure si coincidim en alguna cursa. Crec que al gener tornaré cap a Ponent (potser repetiré Puigverd de Lleida i també m’he mirat la cursa de l’oli de les Borges Blanques).
Fins aviat.
Bones Joan Carles,
gràcies per les paraules, aquesta crònica potser és molt dura però només espero que serveixi per recordar que una marató és algo molt gran i que no se li pot perdre mai el respecte. Avui puc dir amb orgull que n’he acabat dos!
Salut!
Vinga KAISER AMUNT ELS ÀNIMS,Aixó que has fet,el córrer una MARATÓ,esta a l’abast de molt poca gent,tu ets un privilegiat que podrà contar que de moment porta 2 maratons,jo ja et dic d’entrada,que no se si seré capaç de corre’n una,i es que com et vaig comentar el primer dia que vau començar a prepar-la,no em veig psicològicament preparat per córrer 4 hores,aixi que CAMPEON,recorda-hu com una victòria i mai,sobretot mai,com un fracàs,vinga Kaiser a veure si aviat(maleit genoll) podem compartir Km
Tinc ben clar que si finalment corro una marató, mai li faltaré el respecte.
Felicitats per la victoria!!!
Lluitar contra els propis límits i superar-los és la victoria més gran i que més il·lusió fa.
Salut i kms
Esperava amb ganes aquesta crònica, ja era hora!!! Enhorabona crack!!! M’identifico amb moltes coses de les que et van passar amb el que vaig patir a Saragossa. Amb el temps l’amargor s’esvaeix i només queda bon sabor de boca, i molt bo, per cert.
Una abraçada i a veure si ens veiem aviat!!!
Homednegre: Les lesions es passen i de curses sempre n’hi ha. Tot arriba, la marató també, ja ho veuràs!
Santi: Totalment d’acord!
Flo: El millor de tot plegat és sentir-se més a prop amb els que han passat per aquesta experiència.