Doncs ja hem fet la segona Transllena, encara no estem recuperats del tot però avui ja hem pogut comentar la jugada. Avui veig les coses d’una altra manera, però ahir, el dia de la cursa, no vaig acabar gens content.
Sobretot felicitar a l’organització perquè un cop més hem viscut una experiència inoblidable, amb la sensació que tot estava pensat en benefici de l’atleta. Avituallaments abundants i generosos, circuit molt ben marcat, era molt difícil perdre’s, des d’una fita veies la següent fita. Les zones perilloses estaven ben indicades, i també algunes arrels que no van poder tallar.
Dos millores importantíssimes respecte la primera edició:
L’any passat comentava que els avituallaments només tenien aigua. Enguany, a més, begudes isotòniques, fruits secs, barretes energètiques i codonyat!!
L’any passat el sopar va ser una mica caòtic. Enguany ho han solucionat estupendament amb tiquets, què bones que estaven les seques amb llonganissa!
El sopar, el concert, l’entrega de premis i el sorteig van estar molt animats, una autèntica festa on tot el poble hi estava bolcat.
Personalment era la cursa de muntanya més llarga en la què participava (19km) però també la que estava millor preparat: en l’últim mes he acumulat un desnivell positiu de gairebé 1900m (bé, potser no és gaire, però entrenant a Lleida hem de passar amb això). Coneixia el circuit i gràcies a l’entrenament estava molt motivat.
El primer tram de la cursa era una volteta de 6km que tornava a passar pel poble, amb alguns tobogans, i l’he fet un pèl ràpid, sense perdre de vista al grupet format pel Marc, el Samu i l’Alex entre altres. Calor intensa en aquest tram.
El segon tram és idèntic a la cursa de 13km de l’any passat.
Després de passar pel poble, encara tenim un parell de quilòmetres abans de començar la pujada forta, però en algun punt ja he de caminar. Es nota moltíssim els 6km “extra”, el cor i les cames ja fa estona que van a tope. Almenys, pel corriol ja no fa tanta calor.
La pujada forta se’m fa molt dura i torno a viure les males sensacions de l’any passat, pujo molt lentament i malgrat l’entrenament específic em faig aquella pregunta “què estic fent aquí? Això no està fet per mi…” psicològicament ho passo fatal.
Arriba la cresta, que no la fi de les pujades, i segueixo amb més pena que glòria. Després vaig veure que no anava tan malament, que estava molt aprop dels corredors que portava davant, però quan estàs allí caminant no tens referències i et sembla que no arribaràs mai i que els altres ja fa estona que han arribat.
Un grandíssim moment quan em trobo, com si fos un follet del bosc, a l’Aureli i la seua càmera, una bona injecció de moral al moment que més ho necessitava!
Durant la cresta em passa el Lluís, a partir d’aquest moment ens anem avançant mútuament, i ens esperem als avituallaments.
Com sempre, a la baixada ho dono tot, però patino i faig un aterratge amb la mà i la cama esquerra, pel que sembla tindré un record de la Transllena durant un temps gravat a la pell. Al següent avituallament em puc rentar les rascades i posar-me betadine a la mà.
Aquí comença el camí de tornada a la Pobla de Cérvoles, sobretot per pista, excepte un tros molt vertical que es salva amb una corda. Realment en aquest moment ja no podia amb l’ànima, però un cop tornat a la pista em trobo molt fort i encara puc cremar un últim cartutxo. Potser és en aquest moment on noto més l’entrenament extra de les últimes setmanes.
Gran encert que aquesta cursa tan dura s’acabi en baixada! Travesso el poble i arribo enmig de generosos aplaudiments. Satisfacció entre els companys, al contrari que jo, he tingut males sensacions. Tot i això comentant la jugada (i sobretot avui, comparant-ho amb la cursa de l’any passat) me n’adono que no ho vaig fer tan malament com em pensava.
Enhorabona al Marc i al Samu, que han fet la cursa plegats amb molt companyerisme, i a l’Alex que s’ha estrenat a les curses de muntanya més que dignament, segur que serà la primera de moltes!
(Gràcies a l’Aureli per les magnífiques fotos que he agafat sense permís!)